L'infart del senyor Pla

L'escriptor no és un enviat dels déus, no és un heroi, ni algú que porta a la humanitat un missatge personal i exclusiu: l'escriptor, diu Josep Pla (ho diu: no estic segur que ho pensara, però això és un altre tema), és un home normal i corrent, com els altres, “un home vulgar”, que simplement observa i després aplica el seu ofici, que és fabricar textos comprensibles, i si pot ser llegidors, agradables i de lectura instructiva. Això, però, si hom ho assumeix com un ofici plenament responsable, no és pas una empresa lleugera, no és una manera com una altra de passar l'estona. “Tinc un elevadíssim concepte de la missió de l'escriptor en relació amb l'època que viu”, afirma Pla, i aquesta “responsabilitat total” s'expressa amb paraules contundents: “La primera obligació d'un escriptor és observar, relatar i manifestar l'època en què es troba.” És clar que es tracta d'una obligació de compliment irreal, que transferida a la modèstia –falsa o no falsa– de la pràctica de l'escriptura, significa un “inventari de situacions”, una suma de detalls subtils, de pensaments, persones, cares, arbres i vents, llums, sons, colors, veus o paraules.

Un inventari que és també aquella suma de percepcions que el curs de la pròpia vida ha acumulat, “...en la mesura”, per acudir a l'autoritat de sant Agustí, “que no les haja absorbides i soterrades l'oblit”. O siga, en paraules de Pla, sant pare de la nostra literatura: “Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d'un diari íntim vastíssim –unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida.” Viure humanament, en aquest temps limitat i mortal que és el nostre, és tant com recordar: qui tinguera la memòria buida seria tant com un cadàver ambulant, un cos sense esperit, un monstre sense ànima. Qui fóra esperit pur, com els àngels del cel, o qui visquera ja en l'eternitat, podria gaudir, si això és la seua felicitat, de tants records com “Funes el memorioso” del conte de Borges. Però qui és encara simple habitant humà d'aquesta terra s'ha de conformar amb la reminiscència, amb la cendra de la vida. I si té, com tenia el senyor Pla, la “diabòlica mania d'escriure”, hauria de saber que aquesta cendra és el material amb què haurà de pastar tot el que escriu.

Quan passen els anys, i passen els volums i els milers i milers de pàgines publicades, Pla s'adona cada vegada més de la rara magnitud de l'empresa, d'aquesta “addició de fulls d'un diari íntim vastíssim”, que no vol dir parlar sempre de si mateix, però sí parlar inevitablement des de si mateix. En el pròleg a Les hores, recorda que ja ha acumulat dotze mil pàgines, i que encara en queden moltes més, i escriu: “Ocupar-se del món exterior..., ocupar-se dels altres, de l'entrellat que hom té al davant, de la contemplació gratuïta del que a cada moment apareix davant dels ulls, no respon gaire a la tendència general del món d'avui, que és la de l'avidesa monetària. Per a fer aquest ofici es necessita una vocació estranya.” Molt estranya, en efecte: la curiosa vocació d'un home solitari, amb fama de misantrop recalcitrant, però que dedica tot el seu temps a “ocupar-se dels altres”. De l'existència dels altres, de l'experiència dels altres, del punt de vista dels altres, i d'allò que els altres li poden ensenyar sobre la vida, la història, el món i l'època que ell té la responsabilitat de “relatar”: de conservar-ne la memòria en forma d'un llarguíssim relat. De tal manera que sumant la singularitat de tots els papers representats, apareix al final una altra manera –on es confonen, de vegades, la mirada de l'autor i la dels actors– d'arribar al mateix resultat: la preservació del món viscut, del temps i del país que han donat gruix i color a l'experiència de viure.

De fet, però, en el relat total de Pla el personatge principal, no confessat, és en últim extrem ell mateix. I el temps, el món i el país són els que ell ha viscut. En alguna altra ocasió he comentat, considerant-la una petita obra mestra de la literatura autobiogràfica, la rememoració d'un infart de miocardi que, amb aquest mateix títol, va escriure Josep Pla. Tal com avisa l'autor, “descriure una cosa qualsevol ocorreguda a la pròpia persona, d'una manera clara i simple, és tan difícil i complicat, que més aviat és arriscadíssim.” En efecte, supose que ni vostès ni jo ens atreviríem, si el tinguérem, a fer literatura sobre el propi infart, i si ho fèiem el resultat seria probablement retòric o lamentable. O cínic o heroic, o qualsevol altra cosa excepte “clar i simple”, que és el resultat de Pla: unes poques pàgines estrictament magistrals, exemplars. On llegim que l'escriptor torna a casa després d'un sopar amb amics, es fica al llit amb un llibre en la mà, i llavors descriu l'arribada inesperada del dolor. Un dolor minuciosament detallat: barres de dolor damunt del cor, després un dolor triangular, després “un dolor total, d'aixella a aixella”, “un dolor opressiu, en profunditat”, i totes les formes del dolor ofegant.

L'escriptor recorda que buscava un descans impossible, caminant per la sala del mas, tornant al llit, seient al balancí o estés per terra, i la reminiscència el porta a dir: “La infelicitat és la pesantor del cos humà”, que és una frase, tribut cobrat d'una nit de dolor, on hi ha mitja història de la literatura universal. L'escriptor explica que no va demanar auxili a ningú, passà la nit així, dins d'un dolor extrem, sabent que era el cor que fallava, però convençut que aquella no era encara la seua hora: “El fet és una pura intuïció, i la intuïció és molt important”, escriurà en recordar-ho. Potser, qui sap, va pensar que aquell infart no era mortal perquè l'havia d'escriure. De manera que esperà el matí, cridà per fi el metge, i se'l van emportar a una clínica.

Alguns mesos després, no solament havia convertit l'infart en una altíssima peça de literatura (que els recomane vivament: figura al final de Notes per a Sílvia, volum XXVI de l'Obra Completa), sinó que estava en condicions de donar consells a les hipotètiques víctimes, és a dir a qualsevol lector: “En primer lloc, facin el possible per no tenir cap deute.” I a més, no entreu en cap farmàcia, no mengeu gaire, tracteu de tenir alguna forma de riquesa i, si ja heu entrat en el retour d'âge, no tingueu tracte, físic ni mental, amb cap dona, “tot i que en aquesta edat l'erotisme mental és literalment escandalós”. I finalment, aconsella a qui vulga viure sense catàstrofes cardíaques: “Facin la vida que han heretat: la vida de la civilització, que és l'antinatural.” Consells ben assenyats, en efecte, tant abans com després d'un infart.