Europa no ens espera
Un representant d'alguna de les repúbliques bàltiques que van recuperar la independència gràcies al col·lapse de l'imperi soviètic, a l'inici del anys noranta, deia que allò va ser com saltar una paret sense tenir cap suport. Un cop a l'altra banda, molts països els van donar l'enhorabona, però quan s'estaven enfilant, amb perill seriós de caure i fer-se mal, no hi havia ningú que els llancés una corda.
El món funciona així, almenys des de la pau de Westfàlia (1648), que va consagrar el principi de la integritat territorial dels estats. Un procés secessionista és un afer intern de l'Estat que el pateix, i ningú no s'hi voldrà ficar. Si al final es consuma, un cor de diplomàtics cantarà lloances; però mentrestant no passaran de manifestar el desig que tot s'arrangi a fi de bé entre les parts implicades, etc. O sigui que sí, com va dir el president Mas en una visita a Brussel·les, Europa veu amb preocupació la possibilitat d'una independència de Catalunya, i no pot ser d'una altra manera. Que també miren el cas dels catalans amb gran respecte, no pot sorprendre perquè es tracta de gent ben educada. Però no se'ls pot retreure, en clares paraules del mateix Mas, que vegin que “pot ser un problema més que se suma als que ja tenen”; és com en una família que les passen magres i de cop la filla diu que es vol casar, un dispendi més, i a sobre continuar vivint a la casa dels pares.
En la imaginació catalanista sempre hi havia hagut molta esperança en la construcció europea. Aviat es va veure que donar cafè autonòmic a tothom equivalia a posar malta en l'autogovern català, però la participació espanyola en les institucions comunitàries donava peu a la idea que la gent rica, culta, desvetllada i feliç posaria ordre al sud dels Pirineus, i que aquest ordre sens dubte ens seria molt favorable. És cert que la burocràcia europea sempre ha alimentat la il·lusió que el seu despotisme il·lustrat portaria la pau, la cultura i l'harmonia que els estats nacionals tendeixen a corrompre, per la seva pròpia naturalesa egoista i excloent; però la UE, per sota de les seves directives al so de l'himne a l'alegria, no ha deixat de ser altra cosa que un conjunt de tractats entre estats sobirans. Esperar que intervinguin en un d'ells fins al punt de trossejar-lo, o sigui, que vinguin a aquest cantó de la paret a treure'ns les castanyes del foc, és voler ignorar que llops amb llops no es mosseguen; si no és que tenen molta gana, és clar.
