La mort
Els antics esquimals, quan se sentien vells i consideraven que ja només eren un llast que posava en perill la subsistència del grup, un bon dia abandonaven la família i, en secret, amb una barqueta pura i senzilla s'obrien pas entre les banquises de gel de l'oceà per desaparèixer enmig de la boira i el temps. Al Japó, la gent gran, quan els queien les dents, anava a morir a la Muntanya de les Ànimes.
Dimarts passat va morir la meva mare. Nascuda l'any 1932 era una dona que, com tantes altres persones, formava part d'aquella generació abnegada que, a costa de renunciar a tota comoditat personal, es va sacrificar per als altres. Res de bo no hauria existit sense la seva tenacitat i altruisme. Han estat els nostres atlants, els que han sostingut el món.
En aquest moments, en un recompte impregnat de dolor i d'alegria, la meva germana i jo ratifiquem que la mare ens va inculcar els atributs de l'esforç i de l'estima pels altres. La Consol Vendrell era una dona sensible i generosa. I sobretot irradiava les dues virtuts més importants: dignitat i bondat. Sense conèixer la paraula descans, va consagrar la seva vida a la família i als altres. Sempre va voler passar pels llocs sense fer fressa, sense que ni se li notés l'estrepig. No va molestar mai ningú. I tampoc, per dures que fossin les circumstàncies, no va deixar escapar un lament ni va queixar-se de res ni de ningú.
En els últims mesos, amb esforços heroics per afrontar el seu declivi galopant, sense dir mai ni un trist “em trobo malament” o un “no puc”, ara ens temem que la mare se'n va anar perquè no volia comportar-nos obligacions. La seva barqueta per escapar va ser austera, pura i delicada com ella mateixa. Amb la meva germana busquem, enmig d'aquesta desolació perpètua, foscor que s'eixampla i s'eixampla, les paraules que ara li voldríem dir. Són expressions elementals en la seva nuesa: “gràcies”, “mare”, “llum d'estiu” i “t'hem estimat i t'estimarem sempre”.
Des que va aparèixer el primer exemplar d'aquest diari, dimarts passat va ser la primera vegada que la meva mare no va anar a l'estanc a comprar El Punt. Dimarts passat, ho sabem, ho sap tota persona que ha patit un trànsit semblant, per a la meva germana i per a mi va començar “la-resta-de-la-nos-tra-vi-da”. Per primer cop, mare, no llegiràs l'article més essencial, l'únic perdurable, que hauré escrit mai.
