La tomba i la pregunta

Ara que Giulio Andreotti ha mort, ha estat un bon moment per retrobar aquell programa de televisió de fa quatre anys, quan va deixar de parlar tot de cop, després que Paola Perego li preguntés quin futur pensava que tindrien els nostres fills. Andreotti seia còmodament en un sofà: un braç a cada braç del seient, mig arronsat, però amb el cap decantat cap amunt, a l'esquerra, en direcció contrària a la d'on seia la periodista. Va ser ella qui es va començar a moure abans que el públic que hi havia al plató s'adonés de res. “Presidente! Presidente!”, així en italià. Però Andreotti no va contestar. L'home que presumia de no haver fet mai esport, però d'haver sobreviscut a tots els seus amics esportistes, teatral, irònic i astut, va començar a desfilar lluny de l'escena pública aquell vespre. Ara que ha mort, els diaris han dit que no tenia funerals d'estat, però que s'enduia justament uns quants secrets d'estat a la tomba. La notícia ha servit també perquè molta gent entrés al Youtube i tornés a mirar el vídeo d'aquells moments de fa quatre anys. “Però encara era viu?”, diu una dona en un altre vídeo, després que una veu en off parli d'ell com d'un polític del juràssic. Naturalment –i em sembla bastant clar que, col·locat aquí, aquest adverbi és terrible– al Youtube hi ha també molts altres vídeos que fan broma d'aquell moment: estudiants que se'n riuen, gent que en fa paròdies, vídeos on apareix un àngel o un sant perquè és això el que fa l'efecte que el democratacristià d'Andreotti mira. Ningú, però, no para esment en la pregunta que li va fer Prego: “Quin futur augura per als nostres fills?” De debò, això és el que hauria d'haver preguntat a un home que havia estat set cops ministre i que coneixia a fons els vestidors de la política italiana? Si hagués pogut contestar aquesta pregunta pactada, què hauria dit? Però potser va callar perquè, llavors, Andreotti no coneixia el futur. Possiblement, tampoc no el conegui ara.