Sortir-ne

Quan entres en un laberint, la primera obligació és sortir-ne, de la mateixa manera que la primera obligació d'un pres es escapar-se de la presó. Fa uns dies, a la plaça dels Jurats de Girona es va cremar una instal·lació monumental de 420 palets de fusta que conformaven el trajecte d'un laberint. Els arquitectes que la van pensar diuen que la idea del muntatge era “esforçar-se per trobar el camí, malgrat les dificultats”. El títol del que ara és un munt de cendres i de fusta cremada era Sortir-se'n i tenia una evident lectura social. Vivim en aquesta mena de laberint governat per un minotaure anomenat crisi i la idea és transmetre la necessitat (i la possibilitat i l'obligació) de “sortir-se'n”, d'abandonar el recinte que enterboleix la ment, difumina la percepció i enganya els sentits. Però no pas com el pobre Ícar, que va fugir-ne amb unes ales de cera que es van fondre quan es van acostar massa al sol. Es tracta de trobar la sortida potser sense tantes pretensions sinó amb una mica més de racionalitat –és a dir: amb la voluntat de sortir del laberint gràcies a la descoberta d'unes coordenades socials, polítiques i morals noves– i sense que es cremi res més. O sense que es cremi res que no sigui imprescindible cremar.

En tot cas, els autors de la instal·lació ja han anunciat que mostraran els efectes de la bretolada i que mantindran el lema i l'esperit de l'espai que havien creat. És probable que sigui un dels més visitats en el Temps de Flors que s'inaugura demà a Girona, perquè ja sabem com en són, d'atractives, les excursions i el turisme de catàstrofes.

No estaria malament, també, que aquest “sortir-se'n” es derivés cap a un “sortir-ne”, ara amb connotacions diguem-ne secessionistes. També és un laberint, la situació actual (amb atemptats flagrants contra la raó, contra la llengua, contra la democràcia) i, per més inri, ara resulta que també el cremen. Cremen el laberint, el terreny de joc, la sortida possible. Tornem al meu amic Ícar. Només en podem sortir volant. Mirem de reforçar les ales i que no siguin combustibles. Ei, si no és demanar massa.