“Els tres José Marías”

En plena dictadura franquista, l'Església espanyola, a diferència d'avui, tenia veus profètiques de gran personalitat. El mateix podria dir de l'Església catalana, però avui em limitaré als “tres José Marías”, autèntics pioners del Vaticà II: el P. Llanos, i el P. Díez-Alegría, jesuïtes, i el canonge de Màlaga González-Ruiz. Els capellans i seminaristes d'aleshores som deutors de la seva saviesa i el seu compromís amb els pobres. En els anys del nacionalcatolicisme no era gens fàcil trobar personatges de tanta categoria. El P.Llanos i el P. Díez-Alegría ens ensenyaren a ser progressistes des de l'Evangeli. González-Ruiz, a pesar de ser canonge, amb tot el que això volia dir, ens ensenyà el compromís amb la fe: Creure és comprometre's, es titula un dels seus llibres. I El cristianisme no és un humanisme és més que això. Els “tres José Marías” tenen en comú el mateix que les tres Maries de l'Evangeli, sempre al costat de Jesús, especialment en els moments difícils. El P. Llanos va tenir una peripècia vital extraordinària. De “jesuïta burgès”, dedicat als col·legis majors universitaris, a “capellà roig”, enterrat voluntàriament amb els pobres d'El Pozo del Tío Raimundo, del barri de Vallecas. Ordenat capellà el 1939, l'any de la “victòria” franquista i del fervor de la “Santa Croada”, amb la qual s'identificà inicialment, és un cas de conversió admirable. El seu canvi s'explica pel seu amor a la veritat i la justícia. Plantà cara a tots els poders, des de l'evangeli i amb la complicitat dels més pobres. És el precursor d'Óscar Romero, un altre convers radical. L'assassinat del seu amic Rutilio li obrí els ulls. “No sóc aquí per recollir cadàvers”, es digué a si mateix. Ell també ho seria, afusellat mentre deia missa. El P. Díez-Alegría fou professor de ciències socials a la Universitat Gregoriana de Roma. Els seus coneixements li serviren per cridar “no hi ha dret!”, amb tanta energia que l'enviaren lluny de la universitat i se n'anà de dret a El Pozo del Tío Raimundo. Conten que, un dia, un banquer s'agenollà al seu confessionari. “Mire, Padre, soy banquero”, li digué. Ell li contestà: “¡Mal empezamos!” Ara els tinguéssim. Falten profetes i sobren “pepetes”.