Thatcher i Churchill
la dreta és la que ha produït els excessos que són a l'origen de la crisi
A la biografia de Winston Churchill de Sebastian Haffner s'afirma que va ser, aquest gran polític, un gran fracassat. Va fer la guerra, que va guanyar, amb tres objectius estratègics: mantenir l'Imperi Britànic, evitar el creixement del comunisme al continent europeu i fer inviable l'arribada dels laboristes al poder. No en va aconseguir cap. La guerra va acabar a Europa l'abril de 1945; mesos després, i encara amb el ressò de les celebracions de la recobrada pau, Churchill va perdre les eleccions i va ser substituït a les converses de Postdam per Clement Atllee. Pactava la pau pel Regne Unit qui no havia intervingut en la victòria. Els electors britànics varen pensar que per reconstruir un país devastat i arruïnat per la guerra, per trobar feina a dos milions de soldats que tornaven a casa i per dur a terme una reforma profunda de l'economia que passava d'una producció orientada a la guerra a una necessitat de proveir béns i serveis a una població que tenia poc de tot, era preferible confiar el govern als laboristes.
El 1947 comença el procés d'independència de l'Índia i el Pakistan i en quinze anys el Regne Unit perd la majoria de les seves colònies. No té el suport dels Estats Units, els temps han canviat i la descolonització s'imposa arreu. Mai com en el 1945 el comunisme havia avançat tant a Europa, de fet la meitat del continent és controlat per l'URSS, i el comunisme participa en el govern de Franca, aconsegueix un 30% de suport electoral a Itàlia i inicia una sagnant guerra civil a Grècia.
Churchill no va preveure l'evolució política i social del món després de la guerra i la victòria en el curt termini es va diluir en el llarg, encara que les seves idees varen contribuir al plantejament de la guerra freda –“ha caigut una cortina de ferro a Europa”, diu el 1947–. No va ser capaç d'influir en la política de la segona meitat del segle XX, era un tàctic més que un estratega.
Margaret Thatcher guanya les eleccions el 1979. El govern feia anys que intentava salvar una indústria en gran part nacionalitzada i antiquada. Els sindicats, molt polititzats, controlaven els treballadors de la indústria pesada i la mineria. El nivell d'atur era alt. Predominava la cultura de la igualtat per sobre de la del mèrit i de la diferenciació pel rendiment individual. La primera ministra canvia el rumb de manera radical. Prioritza l'individu per sobre de l'estat –que redueix en dimensió i influència–, privatitza una gran part del sector públic, desregula els mercats, prioritza el sector financer i de serveis per sobre de l'industrial, es revolta contra la burocràcia de Brussel·les i redueix la contribució britànica als fons comunitaris, estimula la política de confrontació amb l'URSS d'uns EUA amb administració republicana, Reagan, que amb la despesa militar més alta des de la Segona Guerra Mundial fan perdre la guerra freda al pacte de Varsòvia que no pot mantenir-ne el ritme.
Té, la senyora Thatcher, sort, molta sort. Aprofita unes circumstàncies que li són especialment favorables, cercle econòmic ascendent, petroli del mar del Nord, crisi econòmica dels països comunistes, govern incapaç a l'Argentina que envaeix les Malvines en el pitjor moment i permet als britànics recobrar l'orgull de ser-ho, sindicats dirigits per una oligarquia marxista obsoleta i dogmàtica, classe política al Regne Unit sense líders significatius ni a la dreta ni a l'esquerra que marquen una manca d'oposició a la política que ella practica i que aprofita per enfortir-la i estendre-la.
La seva política té èxit en el curt termini i l'atur es redueix en dos milions de persones, la inflació passa del 25% el 1975 al 3% el 1985 i aconsegueix un electorat fidel que li permet en gran manera ignorar els més desprotegits, fins a un 30% de la població, perquè la classe mitjana esdevé capitalista i thatcherista.
A la Primera Ministra la fa fora el seu propi partit, que l'obliga a dimitir per l'excés d'una supèrbia i d'un radicalisme que fan pensar als tories que aconseguides les fites que demostren l'èxit de la política de dretes s'ha de canviar de cara per continuar al poder. Aquests arguments són tan certs que quan els laboristes arriben al govern amb Tony Blair després del període gris i continuista del primer ministre Major i aquell inventa la “tercera via”, és a dir, una camí entre la dreta i esquerra, segueix de fet les polítiques econòmiques, socials i internacionals de la senyora Thatcher. Més que una tercera via és la continuïtat de la primera, de la thatcherista, malgrat la cosmètica del màrqueting polític. Aquella política que va vigoritzar els valors de la dreta és la que ha produït els excessos que són a l'origen de la crisi, la desregulació excessiva, el predomini de les finances per sobre de l'economia productiva, el benefici econòmic ràpid per alguns, la misèria d'unes rendes de treball infravalorades per l'excés d'oferta, etc.
Diu the Economist que ara cal més thatcherisme i no menys per liberalitzar els mercats, estimular la competència i impulsar l'economia; s'hi pot estar d'acord però també en els moments actuals cal la despesa i inversió públiques per reanimar una economia deprimida per la manca de consum intern i perquè el dèficit com a valor indiscutible ha de relaxar-se per reanimar l'economia, però també que res es pot fer deixant al camí els més desprotegits. Oblidar el 30% de la societat no és ni possible ni just.
Churchill no va saber visualitzar la direcció del món de la postguerra i malgrat la seva estatura d'estadista va perdre la centralitat que la política requereix per tenir la força suficient que permet transformar la societat. Thatcher va perdre contacte amb la realitat i l'excés dels seus plantejaments la va expulsar primer de l'escena política i varen viciar les seves propostes que han produït danys estructurals econòmics i socials gravíssims.
Per ser un transformador de la societat i la política cal anticipar-se als desitjos dels ciutadans però no gaire, anant un pas davant d'on ells volen anar però sense perdre'n el contacte i la proximitat. És aquesta la grandesa i el pragmatisme dels transformadors de la realitat econòmica i social, com Lincoln, Lloyd George, Roosevelt, De Gaulle, Luther King, Kennedy, Mandela...
