Anem fent via
El procés de transició nacional ha entrat en la fase més determinant, que en prefigura el desenllaç. Els episodis d'aquesta setmana ens poden semblar grotescos o absurds perquè ho són i perquè junts revelen un paisatge inculte, brut i trist de la política espanyola i catalana, però formen part de l'anormalitat que haurem de superar i, ai las!, suportar resignadament abans no afrontem el tram final del camí.
Hi ha la decisió del Tribunal Constitucional de suspendre la declaració del Parlament de Catalunya en què es declarava el poble català com a “subjecte polític i jurídic sobirà”, hi ha els diputats del Partit Popular sortint de l'hemicicle per no participar a la votació de la comissió pel seguiment del dret a decidir per considerar que és un desacatament a l'alt tribunal espanyol, hi ha el Parlament de l'Aragó batejant la variant del català que es parla a la Franja com a Lapao, hi ha les comparacions entre nazisme i catalanisme de Telemadrid i hi ha tants etcètera acumulats que no paga la pena respondre'ls, menys encara si comprenem que tot plegat no és pas de franc, ni és ignorància i mala fe, sinó que forma part d'una estratègia que pretén anorrear la Catalunya nació.
I tot això succeeix mentre el país es dessagna víctima de l'asfíxia financera que el govern espanyol executa de manera implacable i estúpida. També és premeditada. Perquè l'ofec econòmic és el que determinarà la capacitat i la durada de la resistència de Catalunya. És la clau de volta de qualsevol setge, no ens hauria d'estranyar per més que tota aquesta baralla es dilucidi en termes jurídics i polítics, amb tribunals i parlaments com a camp de batalla, o de dèficits i pressupostos. Tant se val, és una lluita per la sobirania menada amb els instruments que són plausibles al segle XXI en el si de la Unió Europea i de les democràcies occidentals.
El conflicte institucional que s'ha congriat s'hauria de resoldre d'una manera senzilla i de pressa. N'hi hauria prou de fer un referèndum en què es preguntés als catalans si volen la independència de Catalunya i d'atenir-se al resultat que en sortís. No és res ni estrany, ni complicat d'implementar. És el que han fet el Canadà i el Quebec tres vegades i el que faran Anglaterra i Escòcia ben aviat. Ara: si aquesta hagués estat la solució operada voldria dir que Espanya no era Espanya i, en conseqüència, no hauríem arribat al punt de desencaix a què hem desembocat. I encara bo que tot va com va, perquè en altres indrets i en altres èpoques s'han aplicat mesures ben pitjors i indesitjables. Així doncs, aquesta grolleria és un mal tràngol que s'ha de passar i així ens l'hem d'agafar. El sarcasme amb què ens hem pres l'esperpent del Lapao és una bona tàctica. I anem fent via.
El que no podem perdre mai de vista és que per més grotescos i absurds i lamentables que ens puguin semblar determinats gestos, tots formen part d'una estratègia molt contundent, que té l'avantatge de comptar amb molts efectius per aplicar-la, més que no pas dels que disposem per contrarestar-la, i un context internacional que els és favorable, mal que ens pesi. Perquè mentre la independència de Catalunya no sigui inevitable serà un problema que la Unió Europea i els Estats Units voldran estalviar-se. És lògic, de maldecaps els en sobren. Cal saber-ho i carregar-se de salconduits.
El Tribunal Constitucional anul·larà la declaració sobiranista del Parlament. Més endavant, quan el Parlament hagi aprovat la llei de consultes, el govern espanyol presentarà un recurs al Constitucional, que l'acceptarà i suspendrà la llei i negarà cap possibilitat de fer un qualsevol referèndum. No ens n'estranyéssim pas, ja sabíem quina era la tempesta que hauríem de capejar. Tenim al davant els espanyols i no pas els anglesos o els canadencs. I ara també podem predir quin estadi final haurem d'afrontar: caldrà efectuar un moviment de ruptura perquè l'entesa, ara com ara, no és possible i no hi ha cap indici a les envistes que el faci probable.
