El mal

El segrest de les tres noies enclaustrades durant deu anys en una casa de Cleveland, als Estats Units, ha desfermat un seguit d'especulacions sobre les condicions del captiveri que, més enllà de l'horror que el cas ha de causar a qualsevol cervell mínimament centrat, hauríem de sotmetre a una reflexió preventiva. Fins a quin punt tenim dret a especular sobre els detalls foscos que envolten aquesta història que eixampla les fronteres de la malignitat humana? És veritat que hi ha peces que no encaixen i que es fa difícil entendre com és possible per a una sola persona sotmetre la voluntat de tres noies fins al punt d'anul·lar les seves esperances d'una escapada i retenir-les durant tant de temps encadenades a un terror quotidià sense aixecar prou sospites entre els veïns. Però això no justifica que algú gosi dir que és capaç de posar-se en la pell de les víctimes i d'assegurar que, en el seu lloc, hauria provat mil vegades d'evadir-se abans de permetre la tortura de bufar cada any el macabre pastís d'aniversari que el segrestador els portava. I menys encara que hi hagi tertulians o opinadors que fins i tot insinuïn que només la passivitat de les noies pot explicar la llargada del segrest. Jutjar les víctimes dels delictes sexuals és un vici de les societats predemocràtiques. Del malson de la casa de Cleveland, n'han sortit tres persones diferents a les que deu anys enrere hi van caure. Deixem-les, pobretes, que ara s'enfrontin al complicat repte d'expulsar els dimonis que durant tot aquest temps han posat a prova els límits de la seva resistència i centrem-nos en les proves que han de servir per condemnar el culpable i els possibles còmplices. No té cap sentit gratar en el comportament dels innocents. No ens importa; no tenim dret a fer-ho.