Independència i evidència
Cada dia que passa, les institucions espanyoles i els partits que les ocupen incrementen els arguments a favor de la separació de Catalunya d'un estat que no admet cap altra relació institucional amb els catalans que no sigui la dominació. Posem només com a exemple la insistència del govern espanyol a mantenir l'ofec financer de la Generalitat, la suspensió de la Declaració de Sobirania del Parlament català per part del Constitucional, el cessament de la titular de la càtedra Príncep d'Astúries de Georgetown, Clara Ponsatí, per independentista..., i tants altres com vulguin.
La prova que aquest estat d'opinió és real i tangible –més enllà de l'11 de setembre passat– és que els partits i les organitzacions sobiranistes tenen la majoria parlamentària a Catalunya, que això i el clima polític els dóna força en el seu discurs i que tant els partits espanyolistes com les institucions de l'Estat contraataquen amb duresa, amb tots els recursos polítics, institucionals i mediàtics disponibles i sense cap por ni vergonya d'obrir fins i tot els embornals de les clavegueres.
En aquest escenari, sobta que els líders sobiranistes afrontin aquesta batalla a camp obert, sobretot sabent el cost que han tingut històricament per al país i per a les seves institucions les temptatives precedents. Vull dir que si bé, en teoria, és conseqüent que tant el president de la Generalitat com el govern, el cap de l'oposició i la majoria parlamentària recullin el reclam d'un ampli espectre de la societat catalana per dir quin volem que sigui el futur constitucional de Catalunya, a la pràctica no sembla tan encertat fer-ho amb tanta llum com s'hi projecta ni amb tanta transparència com se li atorga.
La certesa dels arguments democràtics ens fa actuar com si fóssim un país normal. I sabem ben bé que no ho som. Parlar obertament de crear estructures d'estat i explicar quines han de ser, manifestar cada dia que la consulta es farà “sí o sí” o crear comissions de representació política per obtenir consensos és portar la tàctica al debat públic, i això significa sotmetre'l a la suma de les contradiccions internes i dels atacs externs. Per dir-ho metafòricament, a vegades fa l'efecte que si fóssim els cristians de Roma seríem capaços d'anar a manifestar-nos a l'arena del Coliseu el dia que més espectadors i lleons hi hagués.
