Un cinisme descomunal
Si alguna vegada s'han trobat en la situació d'haver d'immatricular un immoble, un terreny o una finca, sabran que és un acte complicat que requereix tota una sèrie de documentació i testimonis que han d'acreditar, davant de notari, que allò existeix i que respon als paràmetres (mides, límits, espai, localització...) que allà s'indiquen.
Aquest tràmit complex i laboriós que comporta un procés administratiu determinat i que per a la majoria dels mortals és feixuc i costós es converteix en una minúcia quan qui que ha d'immatricular és l'estament de l'Església. Resulta que, gràcies a una reforma de la llei hipotecària de 1998 (no oblidem que governava el senyor Aznar), es va permetre a l'Església (i només a ella) inscriure propietats i llocs de culte que no estiguessin registrats utilitzant unes formalitats diferents de les establertes com a imprescindibles per a la resta de la ciutadania.
Des d'aleshores, tot i que el que direm no és compatible amb els principis constitucionals d'igualtat religiosa, neutralitat i separació entre Església i Estat, com que el bisbe de qualsevol diòcesi té un rang i una autoritat similar a la d'un notari, s' ha permès anotar 4.500 finques utilitzant com a única condició una acreditació d'aquest eclesiàstic responsable de la zona en qüestió. Si també tenim en compte que, mitjançant un edicte, l'estament està exempt de fer pública l'adquisició i que aquesta manca de publicitat i la no-exigència d'exposició pública han contribuït que passés el termini per presentar recurs, ens trobem que, gràcies a aquests avantatges per fer l'assentament de finques, la cúria s'ha convertit en una de les més grans immobiliàries d'Espanya, amb uns costos d'inscripció irrisoris. S'oficialitza l'existència de les finques per “decret” bisbal sense ni els costos ni els tràmits imprescindibles que han d'acomplir religiosament, aquests sí, la resta de mortals. Una vegada inscrites, l'estament diví les podrà vendre amb la corresponent plusvàlua que s'hi afegeixi per una quantitat desconeguda per tothom, ja que la mateixa institució local no té cap obligació de retre comptes a la Conferència Episcopal, que és qui en retria a l'Estat.
Déu n'hi do, quanta merda i que fosca. En uns moments com els actuals, que aquest despropòsit de privilegis opacs segueixin existint és d'una immoralitat difícil de pair. Sota aquesta aurèola de bonifacis i benefactors s'amaga un cinisme descomunal.
