Caiguda lliure
Entre l'òpera i els ous d'oca
La gastronomia s'ha convertit en una excel·lent aliada de l'art, que troba en el menjar una via per fer-se comprendre
Eva Vàzquez / [email protected]
eixem clar des del principi que apreciem que els germans Roca siguin “dels nostres”, una gent, a més, d'allò més agradable i simpàtica, i que el seu restaurant hagi aconseguit la més alta consideració mundial a còpia de molt de treball i molta humilitat. Un cop establerta aquesta base afectiva, anem a veure, però, què hi ha de desmesura en la cobertura informativa que s'ha donat al triomf de la cuina que representen, perquè ben bé semblava que haguessin descobert la vacuna definitiva contra el càncer. Hi haurà qui justifiqui un tal desplegament per la necessitat de donar al món, de tant en tant, alguna notícia feliç d'efectes sedants, però costa deixar-se arrossegar per l'alegria d'un restaurant de la constel·lació Michelin si la mateixa setmana sortia a la llum que el servei de menjador escolar proporciona l'únic àpat decent que fan en tot el dia milers de criatures d'aquest terrenal país. Per les famílies d'aquests nens deu tenir un interès molt relatiu “el frenesí dels sentits” que els Roca, acabats de coronar com els millors cuiners del món, van organitzar a l'Arts Santa Mònica per presentar El somni, la seva no menys victorejada òpera culinària. La gastronomia s'ha convertit des de fa temps en una excel·lent aliada de l'art contemporani, que troba en el menjar una via per fer-se comprendre justament per les seves qualitats taxonòmiques. Com davant un bon guisat, no hi ha res a raonar: m'agrada perquè m'agrada. Encara que hi ha qui m'adverteix que amb la seva obsessió per reduir els cossos sòlids a l'estat gasós, tant la cuina com l'art estan portant el gust al límit del “no m'agrada”. Almenys la pagesa mudada que m'oferia dissabte, en plena artèria comercial de Girona, uns enormes ous d'oca que duia en un cistell es va creure en l'obligació d'elogiar les propietats nutritives del seu producte, encara que jo no l'escoltava gaire, sorpresa per aquell inesperat apunt de ruralia que confirma el que ja molts temen: que la penúria està obligant molta gent a reprendre formes de subsistència de cinquanta anys enrere, com ara anar a vendre porta a porta els ous del corral els dissabtes a ciutat. El menjar és una mercaderia problemàtica: massa cap aquí, delimita amb la vulneració dels drets fonamentals, massa cap allà, s'inclina cap al caprici i el luxe, i entremig potser no hi ha, excepte per als que coneixen l'estètica rabiosa del plat buit, sinó frivolitat o demagògia.
