Cavallets

Com cada any, per aquestes dates, els amics de la Unesco de Girona han convocat el seu Concurs Artístic i Literari. Em sembla que ja us n'he parlat, d'aquest concurs: té moltes modalitats, molts nivells, i cada convocatòria gira a l'entorn d'un tema. Jo sóc jurat de la modalitat de Cartes escrites a mà. En un temps en què ningú no n'escriu, és molt estimulant veure que joves i grans es posen a escriure a mà: lletres, marges, línies, espais... Entre les cartes presentades n'hi ha hagut una d'especial. Formalment perfecta, escrita amb tinta blava, amb una lletra ampla i clara, amb data, destinatari, encapçalament, presentació, cos, comiat i signatura: és a dir, tot el que ha de tenir una carta. A més, estava molt ben escrita. Però el que la feia especial era el que deia. Era adreçada al President del Gremi de Firaires de Girona, i la signava en David, un noi de tretze anys de Girona. En David explica que té un germà, en Roger, que en té dotze, que no és un nen com els altres perquè té una paràlisi cerebral. Diu que “és un nen molt rialler i alegre i amb moltíssima força de voluntat per fer les poques coses que pot fer”. A en Roger –segueix en David– li agrada molt anar a Fires, i els cavallets eren fins ara l'únic lloc on podia pujar. “L'agafàvem a coll i pujàvem a dintre el cotxe, l'abraçàvem perquè no caigués i per uns minuts era el nen més feliç del món.” Però en Roger ha crescut, i en David també, i ara ja no caben tots dos al mateix cotxe. En David fa la següent proposta: adaptar una atracció i, sense que deixi de complir les mesures de seguretat, amb encoratges i rampa, poder fer que hi pugi una cadira de rodes. Diu: “Per vostè només és un petit esforç que faria molt feliç el meu germà i els altres nens com ell.”

Vull felicitar en David perquè té confiança. Perquè pensa que serà escoltat i que la seva petició serà atesa. I espero que realment ho sigui: no demana res per a ell; el mou una pura i transparent fraternitat.