Crisi i mitjans de comunicació
Els mitjans de comunicació pateixen una triple crisi amb matisos diferents segons el suport del mitjà. La primera és la de tothom, la crisi econòmica i la desencertada resposta en forma de retallades i polítiques d'austeritat que han provocat un increment de l'atur i una contracció del consum, que s'ha traduït en gastar menys en tot, i encara menys en informació. La informació s'obté avui per altres conductes, la qual cosa suposa menys vendes de premsa escrita. A més, les dificultats que passen moltes empreses ha comportat una reducció dràstica de les despeses en publicitat. L'efecte sobre els diaris ha estat fulminant. També han disminuït, però percentualment menys, en ràdio i televisió. Són conseqüències parcialment –no totalment– reversibles quan hi hagi una recuperació econòmica.
La segona crisi és conseqüència de la generalització de les noves tecnologies que permeten accedir a la informació de manera pràcticament gratuïta i instantània. En termes estrictament informatius, les principals notícies de les edicions que arriben als quioscos cada matí ja han estat difoses. Però, fins ara, els intents que s'han fet de compaginar edició en paper i en web per part de totes les capçaleres no han donat resultat, perquè no s'ha trobat una manera eficaç de fer pagar l'edició en línia quan la mateixa informació es pot obtenir de franc. Un fenomen a l'alça, els digitals, molt desiguals informativament, i, a casa nostra, a voltes només centrats en opinió, sovint clarament partidista. Barats i amb redaccions molt reduïdes, menys afectades pels ingressos de publicitat a la baixa; que està sent el botxí dels gratuïts.
La confluència de les dues crisis dibuixa un horitzó generacional per a la premsa en paper. Reinventar-se no és fàcil, sobretot en països en què l'accés a la xarxa és a l'abast de tothom. I no és barat. Competir a la xarxa amb un producte de contrastada qualitat informativa és car, sobretot si no hi ha prou retorn en forma de subscripcions –que fins ara no han funcionat– o publicitat.
La tercera crisi afecta especialment les ràdios i, sobretot, les televisions. És conseqüència de la multiplicació de freqüències que comporta un repartiment de l'audiència i que fa caure els ingressos per publicitat. De fet, dels tres suports tradicionals només la ràdio sembla que resisteix millor els embats de les crisis. No obliga a fixar la vista i es pot escoltar mentre s'està fent altres coses.
El resultat de tot plegat és, com a mínim, inquietant: disminució de la qualitat informativa i banalització de l'oferta lúdica amb programes escombraria que persegueixen una gran audiència en detriment dels continguts culturals i en valors, i que, a més, tenen uns costos de producció relativament barats. Hi ha qui es conformarà adduint que són els signes dels temps, però convé no oblidar –els règims totalitaris ho saben prou bé– que la informació i l'opinió de qualitat són sinònims de llibertat i que les poblacions desinformades són més fàcils de manipular, d'aconduir i d'enganyar. El periodisme té un vessant de compromís social i cívic –que no vol dir de partidisme– al qual mai hauria de renunciar, perquè és, en certa mesura, el primer relat que queda del present. Cal, doncs, anar amb compte, no fos cas que amb la bugada de la crisi –de les crisis– es perdessin els darrers llençols de la llibertat informativa, de la llibertat, en suma. I cal, per tant, defensar uns mitjans de comunicació públics i privats de qualitat en consonància amb el rol que els correspon –a través de la informació i l'opinió plural– en la preservació de les llibertats i els valors democràtics.
