Del Tarn francès al país dels millors restaurants del món

Torno d'una breu escapada a Cordes-sur-ciel, un poble turístic del departament del Tarn, un paradís de calma on només se sent cantar els ocells i, de nit, raucar les granotes. Aquests dies de reconnexió amb la vida més senzilla he sobreviscut perfectament sense Iphone, Facebook, Twitter ni les infinites ramificacions comunicatives que proporciona la tecnologia. A Cordes he conegut uns joves artistes cantants i vitrallers, el propietari d'un petit restaurant i un pagès que conrea kiwis i cireres a l'ombra d'un hipermercat Leclerc. Tots ells saben que França ha entrat en recessió: dos trimestres seguits de pèrdues, minva de l'activitat turística, dificultats del sector agrícola i conflictes socials que periòdicament rebrollen amb violència (els disturbis protagonitzats per grups ultra durant la celebració del títol de lliga del París Saint-Germain fan que la discutida rua festiva dels jugadors del Barça, amb escenes d'embriaguesa poc galdoses, es pugui considerar un final de lliga gairebé immaculat). Però el pagès francès no es preocupa tant pel futbol com per les reglamentacions inútils que imposa la normativa europea, que obliga els productors agrícoles a complir lleis absurdes, pensades “quan tots érem rics”, com ara la prohibició de vendre fruita de tercera categoria o de reutilitzar caixes de fusta i de cartró. Resulta que, al final, l'embalatge té un cost tan alt com la producció de fruita. Qui ho pot entendre, això? D'altra banda, el propietari del petit restaurant on se serveix la tradicional cassoulet occitana, un estofat de mongetes consistent, es queixa de l'impost del 7% (un punt per sota de l'IVA que paga el sector de la restauració al nostre país). Per la part que els toca, els joves artistes reconeixen que la cultura gal·la va pel pedregar, però encara és molt lluny del maltractament que rep la nostra, ofegada per un IVA inacceptable del 21% que contrasta amb el tipus d'impost reduït francès del 7 %.

Arribant a casa he tingut temps de contrastar les impressions rebudes. A part de la situació excepcional que viu Catalunya, que ens aboca a la sortida de la independència, compartim problemes amb els nostres veïns francesos: retallades, augment de l'índex d'atur que afecta sobretot els joves i manca de polítiques que reactivin l'economia i ordenin l'administració pública amb una reforma que cap govern estatal vol fer. La música que sona a l'Europa meridional ens afecta a tots. A les portes de la temporada d'estiu, esperem que soni el corn de l'abundància turística i l'enginy renovador dels restauradors. Ho confirmen projectes ultrainnovadors com el nou El Bulli, el reconeixement unànime del que es considera “millor restaurant del món”, El Celler de Can Roca de Taialà (Girona), i tot un gruix important de gastrònoms que han hissat el llistó qualitatiu. De la cuina de flors de La Calèndula gironina a l'impuls renovador de restaurants com l'Hostal Empúries, el Roser i El Molí de l'Escala, Casamar de Llafranc, Ca la Maria de Llagostera, Capritx de Terrassa, La Fonda de Granollers, Can Piqué (Montcada i Reixac), Bresca de Cambrils, Topik i La Cuina de Can Garriga a Barcelona, La cava d'en Sergi de Sant Sadurní d'Anoia, El Cigró d'Or de Gelida, Era Lucana de Vielha i un llarg etcètera que no exclou la senzillesa tradicional de moltes fondes del país. Personalment, sento predilecció pels hostals populars i els projectes que uneixen cultura i gastronomia, com Kulturale de Figueres. Perquè, a pesar de tots els dèficits, quan treballem amb creativitat tenaç podem excel·lir.