Llibertat, quina?

El tema de la llibertat d'expressió deu ser un dels que ha fet vessar més tinta dins del món de la comunicació. I la que farà vessar, ja que és pràcticament impossible posar-se d'acord tenint en compte els interessos que es mouen en el nostre món. Arran d'un abús informatiu que es va produir al Regne Unit, es van encendre totes les alarmes sobre fins on podia arribar la llibertat d'expressió dels mitjans. Al Regne Unit no hi ha llei de premsa. Això és, per a ells, un honor, que pensen defensar amb les dents. Les lleis de premsa, lamentablement, les solen dictar els governants per controlar els mitjans de comunicació. Tothom sap que la informació és un element bàsic per construir una societat democràtica. Només fitxem-nos com actuen les dictadures en aquest tema, i de manera ràpida i contundent. A l'Estat espanyol, un cop acabada la guerra, ja no van sortir la major part dels diaris que hi havia a tot l'Estat i, concretament, a Catalunya. Abans de la Guerra Civil, hom podria rebre informació variada dels que passava d'acord amb la ideologia del mitjà que teníem a les mans. Tot just acabada la guerra, molts diaris van ser comissats i transformats en portaveus del règim. A part de la premsa oficial, que era la que predominava, els pocs diaris que van ser autoritzats a sortir estaven lligats de mans i peus. El director el nomenava Franco, i les notícies d'Espanya i de Món s'havien de copiar de les agències estatals.

Tornem al Regne Unit. Des d'un acord dels tres grans partits polítics del país es va decidir crear un marc regulador per a la premsa. És lògic que els mitjans no ho acceptessin. Per a ells era una forma de censura i, per tant, un atac a la llibertat d'expressió. De fet, aquí també ens hem preguntat moltes vegades el perquè d'una llei de premsa si no és per controlar els mitjans des de l'esfera política. Els que ja tenim uns anys, recordem la famosa llei de premsa que va promulgar Fraga, que es va voler presentar com un pas democràtic important per al país, quan no feia altra cosa que marcar els mitjans perquè no poguessin dir res que no interessés a la dictadura. He escrit moltes vegades, perquè ho recordarem sempre, com n'eren d'avorrits els diaris fins que no es va acabar la dictadura. Només algun periodista molt fi aconseguia, a través d'algun comentari sobre algun fet, transgredir les normes, de manera tan sibil·lina que els lectors amb el temps vam haver d'anar aprenent a interpretar. El mateix que passava amb les cançons del Raimon i de Lluís Llach i tants altres. Tornem a la pregunta: cal una llei de premsa? Jo sempre hi he estat en contra. Crec que no cal, si tenim en compte que hi ha una justícia la missió de la qual, precisament, és sentenciar si algú transgredeix la llei, donant, per exemple, notícies falses. La prova que la llei de premsa no serveix per a gaire res, és que moltes vegades s'ha d'acudir al jutjat quan ja sigui el mitjà o el lector se senten ofesos per alguna informació.

La premsa britànica repta Cameron, i per evitar que aparegui una llei de premsa que, segons ells, no seria altra cosa que un control polític dels mitjans, han decidit crear el seu propi orgue regulador. Els impulsors del nou model d'autoregulació sostenen que la seva proposta conserva l'essència de la cèdula reial proposada pel govern, però que evita la ingerència política que, segons ells, amenaça 300 anys de llibertat de premsa. La veritat és que, tant si el govern britànic dicta una llei per evitar que es cometin abusos en la llibertat d'expressió com si són els mateixos mitjans els que marquin les normes, estic segur que continuaran tenint el mateix problema, i caldrà anar als tribunals de justícia quan algú consideri que s'han sobrepassat els límits de la llibertat d'expressió. És el que passa a casa nostra i en molts altres països del món. Hi ha mitjans que menteixen a consciència, ja sigui per la seva ideologia política o perquè saben que hi ha notícies que fan vendre molts diaris. Per cert, seria bo que cada mitjà exposés en un requadre ben vistós la seva propietat, la seva ideologia. Cert que els lectors més ficats en el món dels mitjans ja saben amb qui juguen, però la gent del carrer no en té ni idea i moltes vegades es ven gat per llebre. Ho dic i ho repetiré tantes vegades com faci falta; com més mitjans i més diferenciats, millor, però que tothom sàpiga a quin equip juga. La llàstima és que per la crisi econòmica molta gent ha hagut de deixar de comprar el diari, o diaris, que crec que encara poden jugar un paper important en el món de la informació. Tot i que hem d'assumir que cada vegada més aniran triomfant les edicions digitals dels diaris. Vivim un moment de transició, però tot va molt ràpid. Ja hi ha diaris que cobren per llegir l'edició digital en comptes del paper. Anirà cap aquí?