La cúria de Roma i el papa d'Assís
Arriba la Pentecosta en el moment més oportú. Encara que només sigui per recordar-nos que l'Església va néixer sense papa. I va créixer sense papa. Van haver de transcórrer 100 anys, aproximadament, abans que el bisbe de Roma meresqués una consideració especial. En canvi, la comunitat de Roma sempre va gaudir de gran estima, pel fet que Pere i Pau estaven enterrats a Roma. Això va influir de tal manera que aquesta comunitat es desvivia per ajudar les altres. Sobretot les més pobres. Fins i tot enviaven donatius als cristians condemnats a treballs forçats a les mines. Ningú ho diria, veient com estan les coses. Completament capgirades. Fins i tot un bisbe com Pere Casaldàliga, amenaçat de mort diverses vegades, pobre com els seus indis, no va tenir pau ni repòs fins que no anà a Roma a complir la visita ad limina, obligatòria per a tots els bisbes. Per rendir comptes a la cúria, i fecundar l'òbol de Pere amb diners. Convé que refredem una mica l'eufòria. El papa, sol, no podrà canviar les coses sense el suport de tothom. Cada cop que hi ha canvi de papa es produeix la mateixa pujada d'adrenalina, malgrat que cada papa és diferent. Wojtila perquè se'l veia fort i ple de salut. L'anvers de la medalla d'Albino Luciani, el papa que va somriure i després de somriure, se n'anà a l'altre món. Marcinkus ho podria explicar millor que jo. Ell era molt a prop. Ja havia discutit amb Luciani, quan aquest era arquebisbe de Venècia. Era tant o més fort que Wojtila. I a més, era judoca. Això fou determinant pel seu futur. Va salvar Pau VI d'un atemptat. A Manila. El terrorista, armat amb un ganivet, fou aturat en sec per Marcinkus, amb una clau de judo, que no serveix per obrir portes, però a ell se li obriren totes, gràcies a la clau de judo. El filipí no sabem on para. I Marcinkus no va parar, fins que, un bon dia, s'esfumà. Abans, però, encara va tenir temps de contribuir eficaçment a finançar el sindicat catòlic de Walesa, Solidarnosc. Amb diners que no eren de l'IOR, sinó del Banc Ambrosià. Roberto Calvi, desesperat, es va penjar, valgui la redundància, ja que, de penjat, ja hi estava. Mort Luciani, Marcinkus tenia les hores comptades. Però l'elecció de Wojtila el va salvar. Resulta que, quan Wojtila era arquebisbe de Cracòvia, Marcinkus contribuí a fer realitat un somni de Wojtila: la construcció de Nowa Huta, el primer (i únic) temple en l'Europa del domini soviètic, la mena de triomfs que més el satisfeien. La primera vegada que sortí al balcó, superat un primer moment de desconcert, de seguida es guanyà el fervor de la gent. Però en tot hi ha excepcions. Un periodista de Ràdio Vaticana, un gat vell, es fixà en un detall: la manera com s'agafava a la barana del balcó. I va dir al seu company: “Sembla que estigui veient Mussolini.” Quelcom d'això planà sobre un pontificat megalòman. Ningú entén que escollís el nom de Joan Pau. Els ignorà tots dos.
Paradoxalment, qui millor ha sabut sospesar el moment especial que viu l'Església amb l'elecció del papa Francesc, ha sigut, en la meva opinió, el conegut teòleg Hans Küng, la primera víctima de la involució. El teòleg més creatiu i sòlid del segle XX fou desposseït de la seva càtedra el 1979. Va ser després del primer viatge del papa Wojtila fora d'Itàlia. Visità Santo Domingo, Mèxic i Les Bahames. Això vol dir que, el sinistre Maciel ja s'havia infiltrat a la Cúria. Fou ell qui aconseguí el visat a Wojtila per entrar a Mèxic, denegat a la Cúria. Mèxic era una fita molt cobejada per Wojtila. Aquell visat, que només Déu sap com fou aconseguit, consolidà una amistat perillosa, que es mantindria fins a la mort del papa. Ratzinger, que no va dubtar mai quan es tractava de desautoritzar un teòleg rere l'altre, s'inhibí en el cas Maciel. Escollit papa, féu tot el possible per calmar els dubtes sobre la seva actitud respecte al Concili. Uns mesos més tard, però, els lefevbristes ja eren dins l'Església, com aquell qui res. I és que, de fet, el festeig venia de lluny. L'endemà mateix de ser nomenat arquebisbe de Munic (el 27 de juny de 1977), Lefèvbre ordenà catorze capellans, declarant a la premsa que el cardenal Ratzinger els havia promès una solució. Malgrat tot, Hans Küng manté les esperances d'un canvi profund, com el que tingué lloc amb Joan XXIII. Però té una reserva. Es pregunta si Bergoglio és conscient del repte que implica un nom com el que ha escollit, i que cap papa no havia gosat mai escollir abans. Precisament perquè encarna l'alternativa al sistema romà. Les virtuts del sant d'Assís, un simple laic, provoquen odi en la Cúria romana. Tant és així, que aquests dos mots (papa i Francesc) es consideren antònims. Si el papa Francesc escomet la reforma des de baix, amb l'Església fidel al Concili, però invisible als ulls de la jerarquia, podrà recuperar la Pentecosta del 62. Com bé deia aquell rector, en tal dia com avui, “la segona Pasqua no hi seria si la primera no hagués fallat. Però Déu és tan bo que sempre dóna una segona oportunitat. Aprofiteu-la bé, que mai se sap.”