Quanta, quanta violència
El nostre entorn social mostra molts indicis de putrefacció. L'enverinament de la paraula i el raonament són sempre la carta de presentació de la barbàrie. ¿Ens hem de quedar estoics quan comprovem que al Telediario de la segona cadena de la televisió pública espanyola s'aconsella que els aturats encenguin espelmes en un altar per, així, reduir la seva angoixa d'estar sense feina? La rellevància que estan adquirint personatges com Toni Cantó, que redueix a pura comèdia les denúncies de les dones maltractades i que compara el sistema educatiu català amb la pederàstia, és un indici més de l'aquelarre de violència que s'està generant. Resulta tenebrós que Arcadi Espada posi la seva intel·ligència al servei de la crueltat tot reclamant que no es deixin néixer éssers discapacitats. ¿Algú es pensa que el bombardeig informatiu que associa el nacionalisme català amb el nazisme, sigui promogut pel fons cavernós de Telemadrid o pel progressisme autoritari dels hiperabundants Javier Mariscals, no comportarà cap altre cost que l'excés dialèctic? ¿Algú es pensa que la difamació contra Artur Mas, que implica a la policia, a un diari i al Ministeri de l'Interior, no és l'avantsala d'una agressivitat que encara serà molt més alta? ¿Algú pot creure que la identificació d'Ada Colau amb ETA no forma part d'una ofensiva d'horitzons calculats? ¿Algú es pensa que la destrucció lingüística al País Valencià, a Mallorca i a Aragó són només episodis aïllats, atribuïbles exclusivament al PP? (¿no cal tenir en compte el silenci dels progressistes?) Llanos de Luna condecora la División Azul. ¿Algú podia ser tan estúpidament benintencionat per no sospitar que un país que només ha jutjat el franquisme a Sud-amèrica és un país ancorat en estructures franquistes? ¿Algú podia ser tan incaut per no veure que hi ha una línia de pensadors espanyols d'esquerra (d'Aranguren fins a Savater) que no només no s'ha sentit incòmode sense rebutjar la ics dels GAL sinó que ha defensat els GAL? “Som més i guanyarem”, esclatava la senyora Camacho en les passades eleccions catalanes; ¿algú es pensa que les crides etnicistes de l'espanyolisme (també reiterades pels governs d'Extremadura, d'Andalusia...) no són els ous de la serp? En la mateixa temptació excloent cau una part, tot i que cada cop més petita, de l'independentisme. No ens enganyem: tot això és violència prenyada. No diagnosticar-la, significaria ser-ne còmplice.
