Deu anys de traduccions catalanes

Tenia al cap dedicar l'article a la mort del general Videla, però em negaré a cridar un visca la mort perquè li donaria la raó. M'empasso la bilis i aniré cap a territoris més creatius, com el que ens va oferir l'Institut Ramon Llull aquesta setmana per celebrar els deu anys de traduccions de literatura catalana arreu del món.

El meu company Jaume Vidal us va donar xifres i aspectes de la roda de premsa, però un dia abans, Vicenç Villatoro i Àlex Susanna ens van convidar a una cervesa per celebrar una fita: haver introduït la nostra literatura en el mapa internacional. No era fàcil perquè sempre que et mous pel món et trobes una paret, o un mur més dur que el de Berlín: la maquinària de l'administració espanyola per posar-nos pals a les rodes. No ho dic pel Cervantes, amb un pressupost multimilionari i que té gent molt vàlida i oberta, sinó per la interminable corrua d'assessors, responsables, ambaixadors i subsecretaris, que ens veuen com una cultura hostil i ens barren el pas sempre que poden.

La visibilitat de la nostra cultura va ser un handicap. Tothom coneix Dalí, Miró, Gaudí i els altres arquitectes, però la cultura escrita, la marca diferencial, estava proscrita. Encara s'han de projectar infinitat d'iniciatives, però el treball d'una dècada ha estat extraordinari. Em van agradar especialment les paraules d'Àlex Susanna, que va començar per donar les gràcies als directors i responsables literaris anteriors, un per un. Només vaig veure, però, Carles Torner, que és proporcionalment tan bon poeta com senyor.