El temps no acompanya
Ja fa molts anys que, quan intueixo que el fred comença a millorar i el calendari em ratifica que la calor, tot i que tot just ha començat a aparèixer, no disminuirà i que el bon temps anirà in crescendo fins a mitjan agost, em poso d'allò més contenta i em preparo amb il·lusió per fer el canvi d'armari estacional que pertoca. Després d'un hivern ple de grisos, negres i marrons, els colors clars del vestuari són una injecció d'optimisme que cada any és benvinguda.
Amb aquesta tradició d'ordre i logística familiar, ja fa molts dies, quan la bonança semblava que s'instal·lava definitivament i començàvem a ensenyar braços i cames (encara una mica orfes de sol i morenor), vaig decidir que ja es podien desar els jerseis de llana, els pantalons gruixuts i les jaquetes d'abrigar. En conseqüència, també calia començar a treure del seu període d'hibernació les samarretes primaverals, les faldilles i els pantalons vaporosos i les sabates aptes per al bon temps. Imaginin que gran que era el meu optimisme que quasi vaig estar a favor de donar suport a la idea de la meva filla que veiessin la llum les sandàlies!
Va ser tan eficaç la nostra urgència de canviar i rellevar el vestuari que també les botes i els mitjons confortables varen estar endreçats ordenadament i col·locats al lloc assignat a la part de dalt dels armaris. Quina gran equivocació! Els he de confessar que, com que no volia morir de pulmonia, ja fa dies que el calçat hivernal torna a ser ordenat al mateix lloc que ha ocupat els darrers mesos. És a dir, ben a prop, perquè així, cada matí, quan amb resignació veig que la canícula encara és molt lluny, m'estalvio d'enfilar-me a les lleixes per esbrinar a quina caixa són aquelles botes marrons tan mones o les sabates negres tan confortables que vaig guardar quan em va enganyar el meu anhelat esperit primaveral.
La qüestió és que fa tres setmanes que m'aixeco pensant que avui sí, avui per fi haurà canviat el temps i podré deixar de vestir-me amb capes com si fos una esplèndida ceba de Figueres i per fi el sol em començarà a escalfar la pell fent el que li toca per l'època de l'any en què estem. Però no hi ha res a fer. Fa un fred que pela. Plou a bots i barrals i els vespres tornen a ser gèlids. Què hi farem, el temps em té una mica emprenyada!
