Líder genèric
Buscàvem un líder per a l'independentisme i ja el tenim. Però quin tipus de líder és el president Mas? Mas no representa el model a què estàvem acostumats en el segle vint, i potser és per això que encara hi ha independentistes que no acaben de confiar-hi o que no veuen clar que aquest procés arribi a bon port, cosa que realment sorprèn, perquè és evident que la balança s'acabarà decantant a favor nostre.
El president Mas ja no és el líder carismàtic i poderós que atrau les masses, fa discursos exaltats i indica el camí que cal seguir. Potser en les eleccions del 25-N esperàvem obtenir un líder d'aquesta mena i per això la dispersió de vots independentistes ens va semblar una derrota. En realitat, però, aquell dia va significar l'inici d'un model de lideratge basat en la coordinació d'agents més disseminats, en la negociació i delegació col·lectives, en la cooperació d'igual a igual amb Junqueras i, en general, en una feina constant i discreta que evita les grans proclames i els gestos tràgics.
Mas no és ni un heroi ni un màrtir. La seva figura no obeeix una lògica del sacrifici per una causa major: és absolutament impensable la possibilitat de veure'l cridant “Per Catalunya!” davant d'un mur d'afusellament, encara que sigui simbòlic. Però Mas tampoc no obeeix una lògica de l'interès personal. Ja no funciona l'estratègia espanyolista de convertir-lo en un home maquiavèl·lic que enganya el poble per beneficiar-se a si mateix, una estratègia que encara els podia funcionar amb Pujol, perquè ell sí que representava un líder del segle vint que identificava la seva persona amb el destí del país.
El problema dels casos en què s'identificava un líder i un poble era que qualsevol decisió política quedava justificada si provenia d'un dels herois de la pàtria. Com mostra aquell conte de Borges El héroe y el traidor, fins i tot les traïcions d'aquests líders es convertien en senyals d'heroisme per la pàtria.
La figura de Mas, en canvi, es pot entendre ara mateix com el node principal que vertebra les energies transformadores dels catalans. L'important no és tant si és un home honest i virtuós, sinó la manera més o menys horitzontal a través de la qual ha anat aglutinant el poder constituent de tots nosaltres i que fa que els seus interessos personals siguin, com qui diu, irrellevants. Per això també s'equivoca la gent que interpreta l'independentisme de Mas com un mer rampell per millorar el finançament o una excusa per dissimular les retallades.
El que s'havia dit sempre de Mas, que era un home aplicat però impersonal, ara ha esdevingut una virtut. Mas és un model de líder genèric, és a dir, un líder no pas fet de carisma subjectiu sinó forjat a partir d'una situació objectiva de conflicte i desacord. Aquest lideratge genèric es troba entremig de les dues posicions clàssiques: no és un representant sobirà de la volonté générale, però tampoc no subscriu la fantasia de l'acció directa. Mas és una figura en certa manera objectiva: per dir-ho de manera ràpida, si Pujol s'erigia en la voluntat de Catalunya, ara Catalunya és la voluntat de Mas.
Potser podem fer la comparació econòmica i dir que, si el líder polític modern equivalia al gran industrial que dirigia la fàbrica, el líder en la globalització correspon al mànager d'una corporació que no mana pròpiament, sinó que coordina el treball de subconjunts mòbils i diversos. El somni de l'industrial era fer-se ric i el del líder carismàtic, eternitzar-se al poder; el desig del mànager i del líder genèric, en canvi, és acomplir els objectius marcats i llavors dedicar-se a una altra cosa, que és el que ja ha dit que farà Mas un cop hagi realitzat la seva funció històrica.
