Opinió

Un sofà a la riba

Sitrells

Quan arribava la verdura, el senyor obria la bossa i n'extreia un sitrell ple d'oli

Fa temps, un senyor prim, d'uns cinquanta anys, amb barba mal afaitada i amb un posat certament malenconiós, que no vaig saber mai d'on sortia ni on anava després de menjar, anava a sopar al restaurant Can Lloret, de Girona. No puc afirmar que també hi anés a dinar. El menú era discret, quant a la procedència dels plats, però alhora, i en relació amb la quantitat, intens i voluminós: verdura, una truita de patates o d'aquelles que en deien “paisana” (amb restes de verdures o llegums sobrants) i un lluç arrebossat. Amb alguna variant, aquest era el menú. Jo hi havia anat alguna vegada, i aquell senyor sempre hi era. L'ambient, en la Girona de què parlo, un dimarts o un dimecres a la nit, no es pot dir que fos sòrdid, però sí que deixava anar un perfum de tristesa, sobretot a l'hivern.

Parlo d'aquest senyor i d'una característica que aleshores em va cridar l'atenció. És una imatge que em va quedar gravada i que no he pogut abandonar mai. Entrava a Can Lloret amb una bossa de plàstic, s'asseia en una de les taules del primer pis (a la nit no obrien la part de dalt, la que té finestres amb vistes al riu), i no li calia demanar res. El cerimonial era sempre el mateix. La diligència de les cambreres era memorable i també la velocitat amb què servien els plats. Quan arribava la verdura, el senyor de posat certament malenconiós, sense dir res, sense fer cap comentari, sense llegir cap diari, obria amb parsimònia la bossa i n'extreia un sitrell ple d'oli. El seu. Ruixava (ruixar no sé si es ben bé l'expressió: potser amarava) les patates i les mongetes (de tant en tant pastanagues i ceba, també) amb el seu oli, transportat amb cura des de casa seva, cada nit (potser també cada matí). No vaig saber mai, i no vaig gosar preguntar-l'hi, si és que tenia un delit especial per l'oli que ell coneixia o si patia un tipus de deliri paranoic que el fes témer per la seva vida si tastava un oli del qual no sabia la procedència. No sé si encara és viu. Avui hi he pensat amb tot aquest enrenou de l'oli embotellat de la CE. Al final hi haurà setrills als restaurants. Però, ¿i senyors que s'enduran el setrill de casa seva? Això ja no ho sé. Certament ho ignoro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.