Gatsby

Potser el més destacable de la darrera adaptació d'El gran Gatsby és que la seva desmesura visual i narrativa sembla més pròpia del personatge, Gatsby, que no pas del novel·lista, Fitzgerald. És com si haguessin encarregat la direcció al personatge en comptes d'escoltar l'autor. Si fos un joc deliberat podria tenir alguna gràcia, però potser no és ni això. L'altre mèrit del film protagonitzat per Di Caprio està directament relacionat amb el moment històric. Vull dir que, vista després d'anys de boom econòmic i en plena ressaca depressiva, els somnis d'en Jay Gatsby agafen una dimensió alliçonadora i conviden a reflexions inevitables. Quan Fitzgerald va publicar la novel·la, el 1925, en plena alegria consumista, el llibre va passar sense pena ni glòria. Només quan es va reeditar, el 1945, amb la perspectiva de la profunda depressió econòmica dels anys trenta que havia commocionat la societat americana, el públic hi va saber entreveure una inquietant metàfora del “somni americà”. Va ser el primer cop d'alerta artístic sobre les conseqüències tràgiques que amaguen els somnis absurds i desmesurats que formen part de l'èpica nacional dels EUA. Una premonició de la Mort d'un viatjant, d'Arthur Miller. A vegades, pobre Fitzgerald, els grans llibres s'avancen massa al seu temps. I és així que Fitzgerald, tan fascinat pels diners i pels rics, va acabar esgotat i alcohòlic, amb una mort prematura als 44 anys que no li va permetre veure les vendes milionàries del llibre que l'hagués fet ric. Una fortuna pòstuma! Gatsby, és clar, també va acabar malament. Un noi pobre que, a còpia de voluntat i corrupcions, esdevé riquíssim pensant que així reconquerirà la noia de família bona amb la qual van tenir un amor adolescent. Tot a l'altar d'un somni immaculat per una noia sense suc ni bruc que no s'ho valia. Només el narrador de la novel·la té temps d'adonar-se de dos detalls que a Gatsby li havien passat per alt: els rics de tota la vida sempre se'n surten, aliens a les conseqüències tràgiques dels seus actes. L'altre detall és que el temps mana i que el passat sovint ens reclama, però no es pot repetir.