Ara n'hauríem de saber més
Dimecres a la nit, mentre TV3 emetia el documental Pujol Catalunya, Antena 3 entrevistava l'expresident del govern espanyol José María Aznar. Feia feredat adonar-se dels punts de connexió existents entre aquell passat i el present que tenim ben al damunt, vull dir que me'n va fer a mi, ja s'entén.
Encara que ha passat força desapercebut, perquè s'ha fet més èmfasi en les andanades que va llançar a Mariano Rajoy i en la seva disposició a tornar a la primera línia política en cas que es doni una situació que ell consideri extrema, i es veu que ja hi som pràcticament, crec que el catalanisme no hauria de menystenir l'amenaça de trencar Catalunya. Aznar va tornar a proferir que Espanya només es podrà partir si abans rebenta Catalunya. A l'octubre, havia dit que Espanya “només es podria trencar si Catalunya patís abans la seva pròpia ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició”, i que “Catalunya no podrà mantenir-se unida si no es manté espanyola”.
Dic que la reiteració d'Aznar en l'amenaça del trencament de Catalunya no hauria de ser menystinguda des del catalanisme perquè, vist tot el que ha passat des que la va llançar, es comprèn quina estratègia hi ha darrere de l'actuació dels governs del Partit Popular, els atacs al català i a la convivència lingüística i l'ofec econòmic a què se sotmet la Generalitat, perquè afecten els pilars del benestar social, la sanitat i l'educació, és a dir, que van contra la línia de flotació de la cohesió social. No és pas de franc que des de l'espanyolisme d'allà i d'aquí s'apunti com a alternatives suprimir les despeses en qüestions identitàries, que en diuen, TV3, Catalunya Ràdio, les ambaixades, les subvencions a determinades entitats com ara Òmnium Cultural i tota la pesca.
I menys encara s'haurien de menystenir les amenaces d'Aznar quan l'eco han estat declaracions com les del ministre José Ignacio Wert, que deia, amb referència a les crítiques que des de Catalunya s'han fet a la seva llei d'educació, que “són com ocellets apuntant a les escopetes”, o com les de la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, que per contestar les crítiques a la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, per haver homenatjat la División Azul, va deixar anar que “la delegada del govern a Catalunya té moltes més competències que la vicepresidenta del govern, entre les quals gestionar 7.000 professionals al servei de la seguretat dels catalans”. Trobo que no cal forçar la interpretació per copsar-ne la gravetat i la indignitat i, com que no són ni aïllades ni singulars, no les hem d'agafar com a mers estirabots de militars nostàlgics. Hi ha una escalada de la tensió política irresponsable.
Per això deia que em va fer feredat connectar el relat de l'empresonament de Pujol amb les amenaces espanyolistes perquè hi ha fets que abans han de succeir perquè ens puguin semblar mentida.
En aquell documental, el president Pujol va fer referència a la dignitat i a l'honor de les persones i dels països, sense els quals no es pot ser res. Ja és així, per més broma que s'hi faci i per més carrincló que a alguns els pugui semblar. La independència de Catalunya no és una qüestió econòmica o política, sinó de dignitat nacional, individual i col·lectiva.
Ara: Pujol també va dir-hi que van lluitar contra la dictadura de Franco com van poder i, agafant les Paraules d'amor de Joan Manuel Serrat, que en aquella època no en sabien més i que, per això, els van acabar enxampant, torturant, condemnant i empresonant. Doncs ara n'hauríem de saber més perquè, encara que sembli mentida, resulta més fàcil enfrontar-se a una dictadura que no reconeix les llibertats de cap mena que no pas anar contra una democràcia que les respecta totes aparentment i que té com a coartada les constitucions i les lleis, els tribunals i les majories parlamentàries. Que la perversitat de la democràcia sigui preferible a la duresa de la dictadura, no li'n resta un polsim de tirania.
