Claude Lanzmann

Amb 83 anys d'edat, Claude Lanzmann torna a capgirar algunes de les qüestions bàsiques sobre l'Holocaust i la qüestió jueva. A Le dernier des injustes, presentat a Canes, Lanzmann posa en qüestió dues idees fonamentals: el concepte de la banalitat del mal creat per Hannah Arendt i l'origen de la qüestió final. El seu punt de partida és una llarga entrevista que va fer l'any 1975 a Benjamin Murmelstein, rabí jueu que va ser nomenat degà del camp de concentració de Theresienstadt, considerat per Adolf Eichmann com una mena de “gueto modèlic”. La figura de Benjamin Murmelstein, que va ser condemnat per haver col·laborat amb els nazis, li serveix per treure a la llum algunes qüestions bàsiques. Murmelstein va ser un alt funcionari de la comunitat jueva de Viena i des d'allà, a finals dels anys trenta, va dur a terme per ordres d'Eichmann una política orientada cap a l'emigració de comunitats jueves cap a altres països, fet que va permetre a alguns nazis enriquir-se amb els diners pagats per les extradicions. Segons explica Lanzmann, les diverses annexions d'Alemanya de països on hi havia comunitats jueves varen fer que duguessin a terme la política de crear guetos per les comunitats i de passar cap a la solució final. Theresienstadt va ser construït com un veritable espai de trànsit cap als camps d'extermini. El gueto modèlic volia donar al món una falsa imatge de la política antijueva dels nazis, mentre des de l'interior del camp es decretava el camí cap a l'extermini. Murmelstein també posa en relleu la contradicció generada a l'interior del camp, a partir del moment en què entre els mateixos jueus es varen generar jerarquies de poder que tenien la decisió d'establir llistes dels deportats. Murmelstein desmitifica el concepte de la banalitat del mal utilitzat en el judici contra Eichmann quan afirma que el cervell dels camps de concentració era un personatge corrupte, que va establir un negoci amb els guetos i que la seva mentalitat maquiavèl·lica no tenia res de banal. Lanzmann rescata un vell document –filmat per ell mateix a Roma l'any 1975– i, a partir de les contradiccions d'un dignatari jueu que havia de governar una comunitat vigilada pels nazis, va més enllà de tot maniqueisme. Lanzmann ens mostra com la història està plena de contradiccions, d'espais grisos que cal explorar. Malgrat els anys, cal tornar a treure la veritat d'una de les qüestions més fosques del segle XX: la Shoah.