Quina creu

L'evangelització de les escoles públiques és una vella aspiració de l'Església catòlica que sempre s'ha estavellat contra la realitat. Ara, un ministre espanyol que vol agradar als bisbes ha decidit imposar l'adoctrinament de la creu amb l'espasa de la llei. I ho ha fet en uns moments en què les esglésies són buides i els seminaris, plens de teranyines, mentre que a les aules el número d'alumnes que tria la matèria confessional ha davallat de manera espectacular d'ençà l'aprovació de la LOGSE l'any 1990. Aquesta és la realitat que el ministre vol doblegar a cops de reforma amb l'excusa que s'han de tornar a acostar els suposats valors de la religió al món de la docència. L'allunyament de l'alumnat de l'assignatura religiosa, però, no és un fenomen nou. Quan érem petits i ens tocava patir la corresponent quota lectiva afrontàvem les classes de religió com una hora d'esbarjo durant la qual ningú escoltava les explicacions del capellà que ens visitava. Al principi, llençar aquella hora per la finestra era divertit, però a la llarga perdre el temps cansa a tothom. Fins i tot el capellà abandonava l'escola fastiguejat de la poca vocació cristiana que detectava a les aules. Tornar a introduir ara una fórmula imposada només serviria per repetir vells errors. Ho han dit veus ben assenyades: l'escola ha de servir per fomentar el coneixement, no pas per examinar les creences, que formen part de la intimitat i de la llibertat de les persones. El projecte de Wert, però, porta aparellada una lliçó amb la qual ell no devia comptar, perquè arriba de bracet amb altres iniciatives del PP que ens volen fer recular. Com la nova regulació del dret a l'avortament o la destralada a la immersió lingüística. De tot se n'aprèn i és important saber de quin peu calcen els que manen.