Les necessàries reformes
Sóc dels qui creuen que la crisi econòmica que pateix Europa només pot tenir solució per via de la política. En aquest sentit, la crisi és política perquè els polítics europeus són incapaços de resoldre-la; ni tan sols d'encarar-la amb un mínim d'ordre i coherència. També penso que, a poc a poc, anirem arribant a la conclusió que per entendre l'actual situació europea ens resulta més útil Spengler que Hegel, tot i que formo part d'una generació on alguns postulats derivats del hegelianisme havien esdevingut autèntics axiomes. Però ara ja sabem que del xoc entre la tesi i l'antítesi no en surt cap síntesi que camini cap enlloc –visió optimista de la història–. En canvi, només cal que mirem cap a Espanya, i cap a Alemanya, per arribar a la conclusió que els pobles, sí, tenen ànima i que aquesta ànima –visió pessimista– acaba ressorgint en els moments més difícils de la vida dels pobles.
La sortida de la crisi només vindrà de la mà de la política; de les decisions polítiques que caldrà prendre –i que fins ara no s'han pres–. Però això no treu que calgui reconèixer que no estem malament, a Catalunya i a Espanya, per culpa de la crisi sinó que la crisi s'ha instal·lat amb tanta virulència entre nosaltres perquè estàvem malament. Ens havíem endeutat per sobre les nostres possibilitats –i sobre aquest punt sembla que hi ha unanimitat–. No n'hi tanta, en canvi, a reconèixer que en àmbits essencials de l'estat del benestar, per exemple el de l'ensenyament, la situació també exigia unes reformes profundes; reformes que cap polític no gosava emprendre tot i que, en veu baixa, eren molts els experts –i els polítics– que en reconeixien la necessitat.
Pel que fa a l'ensenyament, jo ja fa molts anys que vaig sortir escandalitzat del funcionament d'una part de l'escola pública. No era, ni és, fonamentalment, un tema de recursos sinó de funcionament. O dit en paraules ben simples: de l'intocable escalafó, columna vertebral i inamovible d'un mecanisme que acaba esclerotitzant les voluntats més generoses. Aquest sistema, nefast, ha estat defensat a capa i espasa per sindicats i polítics d'esquerra; aquests darrers, sovint, amb un cinisme monumental perquè no eren pocs els qui defensaven l'escola pública i portaven els fills a la concertada o directament a la privada. El conseller Maragall va tenir el valor de començar a desmuntar aquesta situació, i li van organitzar tres vagues. La consellera Rigau ha aprofundit la renovació del sistema educatiu; una renovació que, per a alguns –entre els quals em compto–, encara és massa tímida. Fa molt temps, per exemple, que el director d'un centre hauria de poder triar el seu equip de col·laboradors. No estic dient res de nou. Als Estats Units, gràcies a un pacte entre Edward Kennedy i George Bush, cada centre ha de dissenyar uns objectius pedagògics concrets i, després, a final de curs o de cicle, ha de presentar els resultats amb relació a aquells objectius. I una cosa semblant podria dir-se de la universitat. L'únic moment revolucionari que s'ha viscut en els darrers cent anys va ser a l'inici de la Segona República quan, en determinades facultats, els degans van ser autoritzats a fitxar professors encara que no haguessin passat oposicions. Allò va canviar, per bé, i de forma radical, el funcionament de Filosofia i Lletres, per exemple.
El ministre Wert està duent a terme una política tan desastrosa que ha aconseguit donar munició a aquells partits, sindicats i organitzacions de mestres que més responsables són dels escandalosos índexs de fracàs i abandonament escolar del nostre país. Gràcies al senyor Wert, la necessària reforma del nostre sistema educatiu acabarà, en el millor dels casos, en paper mullat. I caldrà seguir confiant en el bon seny i el sentit comú de cada centre i de cada mestre en espera d'una renovació que entre uns i altres fan impossible.
