El primer no

“No” és la paraula fonamental. La primera. Breu, de fonètica simple i significació clara, fundadora d'una llarga etapa d'intel·ligència i pensament a la Terra. L'Homo sapiens va baixar de l'arbre i va dir: “No”. Llavors va acabar la foscor i la confusió, i tot va començar. I aquí estem. En general amb menys pèl, amb el llenguatge una mica més evolucionat, amb la intel·ligència i el pensament no sempre brillants, què hi farem, però suficient per a un anar-hi anant col·lectiu sense haver-nos extingit encara. I seguim dient “no”, encara avui, com el primer dia, amb algunes varietats segons cada idioma però amb trets comuns en la majoria de societats que ens envolten: No, ne, nu, nein, non, niet. Fins i tot en Lapao ho diuen de forma semblant al català: “No”.

L'alcaldessa de l'Hospitalet, Núria Marín, del PSC, ha estat la primera a fer campanya oberta i transparent pel no a la independència. Crec que els partidaris del sí haurien de celebrar-ho. El no de l'alcaldessa és el tret de sortida al veritable procés d'autodeterminació. Per decidir, els ciutadans hem de poder optar entre una cosa i l'altra, entre un sí i un no. Fins ara, només hi havia opció entre un sí i una amalgama confusa de “cal-permís-la-constitució-no-ho-permet-això-no-toca-a-mi-la-guàrdia-civil”. El no de l'alcaldessa és un no brillant, pletòric, un no que indica que el procés està en marxa, que ens estem convocant nosaltres mateixos a decidir, a reconèixer-nos en un mateix cens jurídic i a escollir cap a on volem anar junts. Ningú no farà cas d'unes urnes raquítiques i a mig omplir on faltin els no. El sí necessita el no per anar endavant.

I viceversa: el no, la permanència a Espanya, ja és insostenible sense la possibilitat d'un sí, per tal de ser una permanència vàlida. Per salut democràtica, per intel·ligència política, per no seguir en la confusió ni haver de tornar dalt dels arbres: és hora de dir-nos, amb tranquil·litat, si sí o si no. Vagin buscant entre vostès una data, facin el favor.