Palamós, Cuixà o Manhattan

De cop i volta, s'ha tornat a parlar del claustre romànic del Mas del Vent de Palamós. El seu descobridor, Gerardo Boto, va dictaminar que era autèntic, mentre la Generalitat sostenia que es tractava d'una imitació elaborada durant el segle XX. Ara, després que el professor Boto es refermés en el convenciment sobre l'autenticitat de les peces, l'historiador i arqueòleg Eduard Riu Barrera ha afirmat taxativament que es tracta d'un engany. Sigui com sigui, és cert que s'havia reinstal·lat a Madrid amb la intenció de vendre'l a algun americà, i que un dels interessats va ser el magnat de la premsa William Randolph Hearst, immortalitzat per Orson Welles a Ciutadà Kane. Hearst s'havia fet construir una fastuosa mansió, que Wells va recrear en els fantàstics decorats del film. El claustre, doncs, podia haver aparegut a les imatges d'una de les millors pel·lícules de la història.

El que sí que va merèixer els honors de la cinematografia va ser el claustre romànic de Sant Miquel de Cuixà, adquirit en part per un altre magnat nord-americà i traslladat a The Cloisters, l'àmbit d'arquitectura europea del Metropolitan Museum of Art de Nova York, situat en un extrem de Manhattan, a la vora del Hudson. En aquell racó de pau, reconvertit pel cinema en un convent de monges, Joseph Cotten conversa amb Lilian Gish a la recerca de Jennifer Jones, la misteriosa protagonista del film Jennie, de William Dieterle.

A més del cinematogràfic, el claustre de Cuixà ha merescut un doble i excepcional protagonisme poètic. La meitat que roman al Conflent va ser evocat fugaçment per Verdaguer a l'epíleg de Canigó, mentre que la meitat americana va inspirar el poema The Cloisters de Jorge Luis Borges: “De un lugar del reino de Francia/trajeron los cristales y la piedra/para construir en la isla de Manhattan/estos cóncavos claustros.” A Cuixà o a Nova York, a Palamós o a Madrid, els claustres romànics ens interpel·len incessantment sobre el destí. Davant la seva infinita processó de columnes, tots podem dir amb el poeta: “Siento un poco de vértigo/ no estoy acostumbrado a la eternidad.”