Un pet com una gla

No és possible que la naturalesa humana pugui resistir els envits de la política quan aterren a sobre de polítics significats, com és el president Artur Mas, per exemple. Rep projectes de llei, decrets, peticions, consultes, protestes o bé amenaces. Verbals o bé escrites. I un bon nombre són dels propis catalans. D'altres són dels emigrants, funcionaris estatals residents i empleats en qualsevol activitat en pobles i ciutats, de parles diverses, que ni en són ni se'n senten, de catalans, tots ells pròdigs en protestes, queixes i exigències. Tot plegat fa pila amb els comunicats de polítics i partits establerts a Catalunya, de les comunitats autònomes de la veïna Espanya i d'Europa. A la batalla lliurada amb el paper i les persones, hom ha de sumar-hi l'electrònica amb totes les variants, les entrevistes, les rodes de premsa, declaracions, intervencions als mitjans, etc., etc. Resta al despatx amb les secretàries i caps de servei, els quals li sotmeten els assumptes de govern del dia. Ah! I els alcaldes d'arreu de les comarques, la major part amb collonades pròpies d'altres nivells de consulta, i, finalment, els consellers i gent de confiança, que mai acaben de despatxar tots els assumptes. Falten les reunions a tots nivells, mare dels ous de la governabilitat, i les visites de personatges i governants d'altres autonomies i països, inclosa Espanya. Els viatges i l'assistència a actes d'arreu el territori i les inauguracions, moltes de les quals amb l'única finalitat de presumir de president.

I quan pensa el president? És una incògnita; potser medita menjant o dormint. Ha de pensar, i molt, en el llarg i costós camí cap a la independència. Enmig de la parafernàlia de governar, ha de dirigir idees, esforços i actituds dels idealistes que ho donen tot. Ha de preparar, i bé, les intervencions destinades a aquesta fi. Ha de liderar i, talment el general Prim, amb el sabre a la mà, a cavall de la raó, dirigir la tropa per plantar cara a les males maneres dels exclusivistes del no, armats de falsedats, als que la resposta no pot ser minsa, ni tan sols educada. Ha de ser valenta, decidida, veritable, amb retalls històrics descriptius d'una realitat que mereix un reconeixement i no una sistemàtica negació.

Mas ha de conviure una mica en família. Ha de deixar reposar l'enteniment, ha de procurar que les ferides polítiques ho siguin a flor de pell. Tot plegat és massa per a un home sol. Artur Mas, l'home, és fort, valent, lluitador, té aguant i ha resistit els primers embats amb cor fort. És, però, una lluita desigual. Qualsevol dia es pot trobar amb un tanc cuirassat barrant-li la porta de casa per sortir. És llavors que pot fer un pet com una gla d'alzina vora el foc. Hom pensa en la utilitat històrica dels triumvirats. Així, m'atreveixo a proposar la conveniència d'un segon a cura d'economia, finances i Europa, amb segona residència a Madrid. Un altre segon a cura de governació i tota la resta. Mas, és clar, lluitaria sol per al front més dur: la independència. Convé actuar amb rapidesa o ens els trobarem al llit dient-nos “háganos sitio” sense ni dir “por favor”. Mas mereix quelcom millor! I nosaltres també.