El ‘sorpasso' d'ERC

Un dels arguments més utilitzats pels polítics i comentaristes contraris a la independència és que ERC es menjarà CiU a les pròximes eleccions. L'infal·lible Duran i Lleida advertia l'altre dia al president Mas que “quan algú fa el discurs d'una altra formació política sempre acaba guanyant l'original”. L'Albert Rivera i el Jordi Cañas, que han passat de menysprear els temes identitaris a embolicar-se amb la bandera i utilitzar la història dels seus papis i mamis immigrants per reivindicar Espanya, auguren que CiU acabarà com la UCD. Després tenim l'Enric Millo, que ha vingut a substituir la Sánchez Camacho, la diva caiguda de la política catalana. Millo, que fa el discurs de Camacho però sense l'escot i les faldilles, assegura que el president Mas està segrestat pels radicals d'ERC i que ens portarà pel pedregar. Segons les enquestes que es publiquen a la premsa, si ara es convoquessin eleccions l'astut Junqueras es menjaria l'electorat del pobre ingenu Mas. Tampoc no es pot dir que les enquestes demostressin gaire precisió en els últims comicis. Però fins i tot així els líders no trien el context en el qual han de governar. Liderar consisteix a gestionar l'espai incert que s'obre entre allò que hi ha establert i allò que es vol aconseguir. Tot polític que vol transformar un país corre el risc d'estirar més el braç que la màniga o bé de quedar curt. De moment, veient com Iniciativa i el PSC s'han doblegat al joc de la consulta, i com el PP es va abraçant a les mòmies del franquisme, no em sembla que el president Mas fili poc prim. Fins i tot Rubalcaba, el gran Fouché espanyol, sembla una imitació de Zapatero. Qui pot negar que el seu discurs sobre la Constitució fa pensar en la comèdia que el seu exlíder va fer per entabanar els catalans amb l'Estatut. Si alguna cosa està passant, diria jo, és que ERC i CiU s'han apoderat de la centralitat i que, senzillament, alguns enyoren el temps en el qual era el PSC de Maragall el partit que feia la competència als convergents.