Decisions difícils
Hi ha qüestions que, tot i que saps que t'hauràs de plantejar, vas ajornant fins que l'edat o les circumstàncies que t'envolten fan que consideris que ja seria hora de posar-s'hi. Una d'aquestes (no l'única) és el tema del testament vital. En teoria (exceptuant casos patològics de crueltat i malaltia mental evident), tots tenim clar que no ens agrada veure patir els que estimem i que, en conseqüència, tampoc no ens agradaria que els que ens estimen ens veiessin sofrir i morir de manera indigna. Quan vivim a prop l'agonia i l'angoixa d'un ésser amat i malalt, pensem que és imprescindible deixar escrit com volem que se'ns tracti si algun dia no podem verbalitzar-ho. Això que és probable que molts de nosaltres ho tinguem clar i així ho manifestem en el nostre cercle més proper, quan arriba l'hora de concretar-ho formalment en un paper, a alguns( i aquí m'hi incloc) ens fa mandra i, segons com, un cert pudor. Moltes vegades, passada la trista situació, no acabem de protocol·litzar aquelles voluntats que tan clarament pensàvem concretar.
Parlar obertament del fet que tens una malaltia greu, de les conseqüències d'aquesta malaltia, de la degeneració que pot provocar i de la mort, fa por. Ens sembla que decidir, sense saber ara amb què em trobaré, com vull que responguin els metges i els que aprecio davant de qüestions molt i molt delicades i doloroses és com cridar el mal temps. Com si avançar-nos a un tràngol hipotètic portés malastrugança o imaginar-nos que si no se'n parla es podrà evitar. Res més lluny de la realitat!
La comunitat autònoma d'Andalusia, pionera en aquest tema, ha fet darrerament un pas més i proposa la planificació anticipada de decisions. Un document que quan se'ns doni la informació mèdica del que ens espera (per tant, no cal avançar esdeveniments) funcionarà com un testament vital personalitzat i adaptat al diagnòstic que rebis, en què els llicenciats en medicina, que hauran parlat amb tu i t'hauran explicat en quina situació et podries arribar a trobar, hi faran constar els desitjos i les preferències que cada pacient, amb ple coneixement i ús de raó, vol que es tinguin en compte en els darrers moments de la seva vida. Me n'alegro, de la iniciativa. És un consol que es promoguin normatives que ajudin a fer-t'ho més fàcil. M'han tret un pes de sobre. El que no tinc clar és si quan em calgui, (buf, quin mal rotllo!) m'hauria d'anar a empadronar a les terres del sud...
