Dilema o problema
La relació amb l'Estat es va anar revelant lesiva per a Catalunya. Van ser les insostenibles polítiques radials o de “km zero”, el dèficit fiscal de Catalunya sobretot durant l'eufòria del maó, la “legislació de bases” estatal que havia anat ratant el marc competencial català, la negativa estatal a desenvolupar el concepte de “nacionalitat” que el pacte constitucional preveia... El procés cap al nou Estatut completaria el quadre, amb l'insospitat ressorgiment d'un nacionalisme espanyol i d'una catalonofòbia de massa tràgic record i amb la final liquidació de l'Estatut pactat i referendat. Com no podia ser d'altra manera, tot plegat va produir el decantament massiu de la ciutadania catalana contra aquest estat de coses.
El 80% del Parlament català hi respondria exigint l'exercici del dret a decidir. Era l'única resposta digna possible, a un Estat que acabava d'estripar les cartes. Això obria la possibilitat de la secessió, certament, però també la possibilitat d'oposar-hi una proposta de l'Estat que oferís als catalans un marc de relacions amb cara i ulls. La negativa de l'Estat a la consulta era del tot previsible: ja sabíem que no som al Regne Unit. Allò que fóra més greu, però, seria l'absència persistent d'una oferta estatal superadora. El PSOE es mou cap a un marc federal, però no és segur que aquest sigui suficient ni que pugui traduir-se en un consens amb el PP, cosa inexcusable per fer-se real i no quedar en la pura música celestial. No ens hi podem confiar, però tampoc podem descartar-ho. Entretant, és vital que Catalunya preservi el seu 80%, l'única i gran força de què disposa.
La polarització independentisme / antiindependentisme no hi ajudaria gens. I cal convenir que les eleccions municipals que es deixen veure a l'horitzó en poden esdevenir un accelerador Els tacticismes electorals acostumen a tirar pel dret: es tractaria, ara, dels nacionalistes catalans de signe divers que basen la seva sort en l'intent d'encarnar en solitari la pàtria assetjada i d'aquells altres que, a les poblacions menys proclius a l'independentisme i on el nacionalisme espanyol (PP i Ciutadans) més es fa notar, poden estar temptats de basar la seva sort a difuminar-s'hi. Respon a això la sorprenent campanya antiindependentista del PSC de l'Hospitalet i de Gavà?
El federalisme català és l'opció pel pacte federal i plurinacional, mai una opció per l'statu quo regressiu. En la hipòtesi que l'Estat impossibilités aquest pacte, alguns federalistes transitarien ben segur cap a un decebut replegament, mentre altres ho farien cap a un resignat independentisme. Cap on no en transitaria ni un seria cap a les files de l'statu quo injust i nostàlgic del nacionalisme imperial, no en va aquest és la seva més absoluta negació. Si algú fes aquest camí, seria senyal que el seu federalisme hauria estat només la coartada del seu nacionalisme de fons. Per tot això, és incomprensible que els federalistes es declarin avui antiindependentistes. Més enllà de derives locals nervioses d'un o altre signe, cal que el PSC no s'hi deixi endur i que s'afermi en la defensa del pacte federal i plurinacional.
La gironina Pia Bosch, una política inhabitual, que pensa i parla des de fora dels argots “polítics”, venia a dir l'altre dia, amb paraules manllevades de la psicologia, que el dilema és sovint paralitzant, sobretot quan les dues opcions que conté comporten renúncies o contradiccions insuportables. És la neurosi. Hi ha, però, un remei infal·lible, afirma Pia: transformar el dilema en problema, en un problema destinat a ser resolt. El PSC, en efecte, no pot deixar-se atrapar pel dilema independentisme / antiindependentisme, sinó que ha de persistir en el problema del pacte federal i plurinacional, molt difícil de resoldre, però capaç de mobilitzar les energies positives del nostre poble.
