Els caps i no les corones

No serà l'última vegada que algú expliciti al futur rei, amb veu serena, el que ell i els seus addictes defensen erròniament, emparats per la samfaina dita Constitució, tota ella interpretable en qualsevol direcció oposada l'una de l'altra, i les comunitats autònomes, talment cuixetes i aletes de pollastre jove, per alegrar l'àpat. Els redactors del prodigi, dits pares de la pàtria, van col·locar no pas tot el que volien, sortosament, però molt més del que es pensaven, barrant el pas a l'autodeterminació, la sobirania i la independència, entre d'altres. Una de les peculiaritats del sistema ha condemnat Catalunya a contribuir molt per damunt de les seves possibilitats al sosteniment de les autonomies menys dotades, sovint més mandroses que altra cosa. Acostumats, per força, a suportar les injustes desigualtats i, fins ara, a callar, una onada verbal reivindicativa, per boca del nostre jove alcalde Puigdemont, ha estat una glopada d'aire fresc que ha penetrat en el bullidor volcànic en què s'ha convertit l'olleta de fer sopes de pa i farigola. Els que havien valorat a la baixa la seva capacitat de rèplica i d'atac hauran aixecat les orelles com els gossos llebrers en sentir el trepig de les llebres cagant i fugint. L'advertiment fet als immobilistes a Madrid i Barcelona, i ara a Girona, hauria de colpir i promoure reaccions. Els partidaris de la resistència fins a les últimes conseqüències no canviaran d'actitud. Si als pacífics ens calma la visió de la naturalesa exultant en una sortida de sol al cap de Creus, als violents ho fa la visió d'un incendi forestal, d'una tramuntanada o de les ones gegants d'una llevantada. És una bona opció un tronc d'alzina espurnejant a la llar: destrueix la mala llet que generen les idees errònies, convertides en flames primer i fum i cendra en acabar. Al príncep se'l veu trist davant de l'actitud reial de no abdicar. Essent el seu predecessor giny de provada preparació intel·lectual, de qui la història parlarà a bastament, aquest aprofita fins als límits l'oportunitat de deixar treballs, en què un no sap si és millor la literatura o la creativitat històrica. Sols quedarà l'anàlisi del paper que tingué el 23 de febrer del 1981 en l'intent de cop d'estat del tinent coronel Tejero, al Congrés, amb els tancs pels carrers de València, assassinant més d'un gat encuriosit amb l'espectacle més circense que bèl·lic. O bé la gloriosa sortida de les forces de xoc per la finestra del Congrés, operació arriscada, planificada amb una mestria en què s'endevinà la firma d'un estrateg consumat. El príncep s'haurà d'esforçar per no traspassar el llindar de la glòria i fer ombra filial. Capitanejats per la reina, coneixedora profunda de la problemàtica estatal espanyola, viscuda intensament des de l'Índia, Grècia i Anglaterra, la família li donarà suport. Tot i que amb retard, li quedarà prou temps per estripar el que sigui i fer història borbònica que és el do familiar! Visca! No sé què!