Sensibilitat

No deu ser el més habitual que un conseller de la Generalitat acabi la seva jornada en una galeria d'art. Bé, el conseller de Cultura potser sí, perquè forma part del seu negociat. Però em costa imaginar-m'ho del de Treball o del d'Interior o... No tant per les persones que ara puguin ocupar el càrrec, sinó perquè me'ls imagino tot el dia atrafegats amb la seva matèria. Podria ser el cas també del conseller de Territori i Sostenibilitat. Però resulta que en l'actualitat el conseller és Santi Vila, que ja es veu per la manera que té d'explicar-se i d'exercir el càrrec que surt d'un motlle nou de fer consellers. Aquest dijous Santi Vila va ser a la inauguració de l'exposició del pintor saltenc Joan Mateu a la galeria El Quatre de Barcelona. I si he començat dient el que he dit és perquè va ser ell mateix el que ho va remarcar en el seu discurs inaugural. Va agrair haver pogut acabar en una exposició de quadres una jornada plena de projectes, pressupostos, plànols, estudis, reunions i altres afers propis i quotidians del seu càrrec. Ho va dir, a més, com si fos una cosa saludable i com si s'estigués dirigint als seus col·legues de consell executiu per receptar-los tancar la seva rutina diària amb una activitat que els tragués de la seva feixuga realitat i els transportés al terreny de la sensibilitat artística.

La veritat és que el conseller Vila va triar una bona mostra per poder parlar de sensibilitat. Va dir que per a ell l'art val la pena si aconsegueix almenys una de dues coses: fer-te pensar o transmetre't bellesa, emoció. També va parlar de la capacitat de partir de temes tan locals com, en el cas d'en Joan Mateu, el jardí de casa per aconseguir obres de sensibilitat universal, sense fronteres. I va fer de polític quan ho va portar al terreny de la crisi actual: ens calen joves com en Joan Mateu que posin el seu talent al servei de la innovació, amb la determinació de no conformar-se, amb la voluntat d'evolucionar.

Un cop van acabar els discursos, vaig voler felicitar el pare de l'artista per l'obra del seu fill. Ell no podia amagar l'orgull de pare, però també va reconèixer que pateix pel fill i que li agradaria que tingués una feina més convencional que li proporcionés un sou segur.

Me'n vaig anar a casa pensant que no sé si tots som tan duals per necessitat o simplement perquè la vida és així. I amb la sensació d'haver alimentat l'esperit, però també amb ganes de sopar.