Romanís d'aquí

Tinc amics que, com afirma aquell acudit tan incorrecte sobre el cap de les dones i de les sardines, creuen que dels zíngars provincials visibles, és a dir, els de Girona i Figueres, tot és bo menys una cosa: que uns altres els facin (?) viure agrupats en un raval fet exprés. Aquests altres en el cas figuerenc són alguns alcaldes que han anat desfilant des dels anys cinquanta amb Ramon Guardiola; quant a Girona no sé qui són aquests altres, però segur que un càrrec públic o altre. La qüestió de viure junts els romanís en un mateix barri diu que genera (com ho haig de dir?)... que genera problemàtiques particulars, disfuncions educatives, desencaixaments socials, incompatibilitats veïnals. D'altres amics, escèptics, qüestionen si la culpa d'aquests mals la té qui els proposà fa seixanta anys de viure en uns habitatges que tenien dues característiques: que tots eren al mateix lloc i que eren pràcticament regalats. Del moment de Guardiola es diu que els bohemians locals vivien aplegats al barri del Garrigal en barraques i cases que no en mereixien el nom. I l'alcalde es va dir: si viuen junts aquí, també hi viuran allà. Allà era al peu de la carretera de Llers. I dit i fet. Anys després s'hi van fer més cases en les mateixes condicions que les primeres, i encara anys més tard s'hi erigiren més habitatges en idèntiques condicions que les pioneres, i així fins avui. Però aquest paisatge seria incomplet si no hi afegíssim que a Figueres i a Girona –i, per Gràcia i per les Rondes, a Barcelona– hi ha famílies de roms que, si és que havien viscut mai concentrades amb els seus consemblants d'ètnia, fa dècades que resideixen en pisos i cases escampades per la ciutat i la comarca, i no presenten cap característica particular que els assenyali com a remots emigrants del Panjab. Llevat, potser, de la pell una miqueta més morena i que solen ser més guapos que la mitjana de mortals. Però cap més element els assenyala o els particularitza en l'aspecte social, econòmic, educatiu... Aquests han defugit la plàcida tutela dels altres en forma de pis o caseta; han evitat escoles especials (gratuïtes i caríssimes) de 8 o 10 alumnes per aula; han refusat la generositat de benestar social, tingui aquest nom o un altre segons el moment històric; en fi: han renunciat fa dècades o no han acceptat mai el cordó umbilical que curiosament accepten els que no es volen barrejar i encara menys confondre amb la societat que els el facilita. Vaja, que si els uns són bons, aquests altres què són: calós excel·lents o ciutadans corrents?