Una pell molt fina
que s'exerceixin
per vies democràtiques
i pacífiques
En el moment de la seva constitució (1945), l'Organització de Nacions Unides (ONU) comprenia 51 estats. Deu anys més tard eren 76 i després de les descolonitzacions de principis dels seixanta arribaven a 110 el 1962. Després de la desaparició de la URSS, que donà lloc a 15 nous estats inclosa la Federació de Rússia, i de la implosió de Iugoslàvia, a mitjan dècada dels noranta, eren ja 189 l'any 2000. Actualment, el total d'estats membres és de 193, a més de l'Estat del Vaticà i Palestina, que són membres observadors. Tanmateix el nombre de països al món se situa en 243, xifra que inclou estats independents, com ara Kosova i Taiwan, que no són reconeguts per tots els països; territoris autònoms o d'ultramar amb relacions particulars amb les antigues metròpolis, com ara Curaçao, les Illes Fèroe i Grenlàndia; estats associats o no incorporats, Illes Cook, Puerto Rico; regions administratives especials, Hong Kong, Macau, etc. Així doncs, durant la segona meitat del segle XX l'increment del nombre total d'estats al món ha estat més que notable. Al mateix temps, es configuraven grans conjunts socioeconòmics: el 1994 el Canadà, els Estats Units i Mèxic ratificaven el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord (TLCAN) i, en contraposició, sorgia el 2004 l'Aliança Bolivariana pels Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA), de la qual formen part Antigua i Barbuda, Bolívia, Cuba, Dominica, l'Equador, Nicaragua i San Vicente i Grenadines. El cas de la Unió Europea (UE) va molt més enllà i té un entramat de polítiques i jurisdiccions comunes.
És cert que el sorgiment de nous estats fou sovint amarat de violència, especialment en el cas de les descolonitzacions i de la implosió de Iugoslàvia. També ho és que alguns dels processos més recents s'han donat de mutu acord, Grenlàndia i Dinamarca o del Quebec i el Canadà, on els referèndums no han donat com a resultat la independència del Quebec, però sí el reconeixement a realitzar-los. De retruc, en el si de la UE observem l'expressió d'una voluntat independentista a Escòcia, Flandes, Catalunya i Euskadi. Negar-ho és negar la pròpia realitat d'uns processos que segueixen la tendència iniciada en la segona meitat del segle XX i que reclamen una atenció política i acadèmica per entendre i explicar millor què està succeint.
Entendre i explicar millor no és més que encarar la realitat i no pressuposa, si més no des d'un vessant acadèmic, decantar-se per una opció determinada sinó intentar aprofundir en l'anàlisi dels processos que marquen el present més immediat. Des d'un vessant polític totes les preses de posició són legítimes, sempre que s'exerceixin per vies democràtiques i pacífiques, i cal no oblidar que tot projecte secessionista és l'expressió d'un doble conflicte polític –intern, entre els ciutadans favorables o contraris a la independència; i extern, entre els ciutadans que volen esdevenir sobirans i l'estat del qual formen part–. No és tampoc qüestió d'utilitzar la història com a eina d'enfrontament –les nacions, en el sentit modern que donem a la paraula, són obra del segle XIX i el seu origen està estretament lligat al concepte de ciutadania–, perquè no condueix enlloc. És, simplement, qüestió d'afrontar els conflictes polítics fent política. Però, ai las!, en determinades latituds els interessos dels poders consolidats entorn dels estats nació tenen la pell molt fina a l'hora d'encarar els conflictes polítics i tiren pel broc gros d'apel·lar a la legalitat constitucional en lloc de fer el que seria més lògic: deixar que la ciutadania –i els partits– s'expressi en llibertat. El problema és, per tant, si hom està disposat a deixar que els ciutadans puguin expressar la seva decisió mitjançant una consulta tal com és norma en els sistemes democràtics.