Josep Solé i Barberà, 100 anys

El 28 d'octubre de 1973, cap a les 10 del matí, unes 150 persones de totes les edats i professions van pujar al primer pis de la parròquia de Santa Maria Mitjancera, ben a prop de la presó Model, per celebrar-hi la permanent de l'Assemblea de Catalunya. Aquell diumenge assolellat també debutava Johann Cruyff al Camp Nou. Aquelles persones formaven part dels partits polítics clandestins i dels sindicats il·legals, però també eren membres dels col·legis professionals i de les actives associacions de veïns d'aleshores. Tot i que, com sempre, els assistents arribaven a l'església després de passar un parell de controls de seguretat, la policia va localitzar la reunió i en pocs minuts va començar un operatiu policial de gran envergadura. A dos quarts d'onze, els grisos van irrompre a l'edifici. Aprofitant els primers moments de confusió alguns dels assistents van poder fugir, però la majoria van ser detinguts: 113 persones. Entre els que van intentar fugir baixant a corre-cuita per una estreta escala lateral, hi havia en Josep Solé Barberà i un servidor. Jo aleshores estava a punt de fer 17 anys, ell en tenia 60. Els havia fet el 15 de juny. L'escala conduïa a la capella i vam intentar de barrejar-nos amb els feligresos. En Solé Barberà em va veure i amb veu calmosa i greu em va dir: “Seu aquí, al costat d'aquesta senyora.” Ho vaig fer. La senyora no em va dir res i ell va asseure's al davant. De seguida, però, el van reconèixer i el van detenir, no sense que ell muntés un petit escàndol per distreure els guripes i facilitar-nos el camuflatge. Ell mateix va narrar els dies passats a la Model en un dietari que el professor Andreu Mayayo va transcriure íntegrament a la biografia que li va dedicar l'any 2007 i que va publicar amb el títol Josep Solé Barberà, advocat. La veu del PSUC (L'Avenç).

Sempre que penso en Josep Solé i Barberà recordo aquell moment i la tranquil·litat que em va transmetre amb l'ordre seca i contundent que m'havia donat mentre la policia ens estalonava. De fet, aquella serenor ja l'havia tastada a casa del meu pare quan l'advocat Solé, dirigent del partit dels comunistes catalans, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, hi anava a sopar amb la seva dona, la Maria Fortuny. En recordo el doll de veu, però també l'olor suau i americanitzada dels Lucky Strike sense boqueta que fumava un rere l'altre. La política antifranquista era tan competitiva com la d'ara, però segurament els polítics es tenien més respecte i companyonia. Al capdavall, l'enemic comú era el règim de Franco i l'ideal, a més, era compartit: recuperar la democràcia i les llibertats nacionals de Catalunya. La seva manera d'entendre la llibertat de Catalunya no podia anar desvinculada de l'alliberament col·lectiu, de la utopia social que va presidir el seu pensament des dels primers anys de militància al Bloc Obrer i Camperol (BOC) de Joaquim Maurin. Potser era una teoria nacional molt bàsica, apresa als manuals marxistes a l'ús, però es traduí en una política sincera, eficaç, integradora i arrelada a la terra.

La vida de Josep Solé i Barberà podia semblar tràgica, atès que fou condemnat a mort dues vegades —pels republicans i pels franquistes— i va passar més d'una dècada a la presó. Però les circumstàncies de la primera condemna ja demostren quin era el seu tarannà. Un cop va ser cridada a files la seva lleva, la de 1934, cessà com a jutge de Reus per incorporar-se a l'Exèrcit republicà. Va participar en diverses accions de guerra fins que un dia, quan estava de permís, no es va reincorporar al batalló del qual era comissari: “Per raons amoroses s'està a Reus més temps de l'estipulat...”, diu el sumari de la seva condemna. Sí, la República va condemnar-lo a mort, condemna que li fou commutada per vint anys de presó, quan ja era un dirigent del PSUC i un heroi de la batalla de Santa Quitèria, perquè el jove Solé es va quedar a Reus al costat de la seva promesa d'aleshores, Carmen Punyed, una germana de la qual estava casada amb Eduardo Serrano Suñer, germà de Ramón, el cunyat de Franco. Una condemna per amor en temps de guerra! La relació amb Carmen Punyed, i indirectament amb el cuñadísimo de Franco, va servir-li de molt quan, un cop acabada la guerra, va ser condemnat novament a mort, aquesta vegada pels franquistes, per la seva militància comunista. No va estalviar-li la presó ni tampoc que aquell amor de joventut s'esgotés, però va salvar-li la vida.

Josep Solé i Barberà era un home alt, de braços llargs i càlids, a qui la bonhomia se li reflectia als ulls que el gruix de les ulleres ressaltaven encara més. Era un personatge d'una vitalitat contagiosa, de verb fàcil i punyent, sense ser mai ofensiu. Va ser la veu pública dels comunistes de Catalunya a finals del franquisme. Va acceptar el repte amb decisió a pesar dels riscos. Per això mateix el 1958 va assumir la defensa de Miguel Núñez. I per això, també, el 1969 va anar a Burgos a defensar la gent d'ETA. Per això, el més de juny de 1975 va participar en el cicle de conferències Les terceres vies a Europa que serví per presentar públicament els líders dels partits encara il·legals. Josep Solé i Barberà era un home bo, fi en el tracte, divertit i trapella. Difícil de dominar fins i tot pels seus companys de files, dels quals va discrepar sense deixar de ser-los lleial. Era un home rialler en “Tiempos tristes —com els que descriu Rafael Alberti en un delicat poema—, feroces, de condenas a muerte/ Tiempos en que es casi un delito contemplar las flores...”. Josep Solé i Barberà va superar l'escull de les dues condemnes a mort i va delinquir tant com va poder per aconseguir contemplar les flors cada dia.