La segona pregunta
Quan és més fàcil que us regalin un diari en el tren o en l'autobús que no pas trobar un quiosc obert on comprar-lo, s'entén que la imminent desaparició del periodisme sigui un tema d'actualitat inevitable. Regalar notícies no sembla una bona política, si el que es pretén és que algun dia la gent torni a pagar per rebre'n; però la premsa es resisteix a perdre capacitat d'influència. Les anomenades xarxes socials satisfan sobradament l'apetit per saber què està passant; el seu defecte és que incrementen la ignorància general quan presenten al mateix nivell, indiscriminadament, fets contrastats, opinions erràtiques i acudits de tota mena. La capacitat d'entendre per què està passant el que està passant s'adquireix encara en els mitjans tradicionals, llegint articles i cròniques escrits per gent que sap de què parla i que no es limita a resumir les declaracions oficials, o a vehicular les informacions que al govern li interessa donar. Diu Daniele Luttazzi que a Itàlia, i podem afegir que arreu, “falten periodistes que facin la segona pregunta. Què vull dir? Molt senzill: el periodista entrevista un polític, fa la seva pregunta, el polític respon. En aquest punt el periodista hauria de fer la segona pregunta: «Perdoni, però ho sap que això és una ximpleria rematada!?» Però la segona pregunta no es fa mai, d'aquesta manera els polítics queden lliures per dir totes les estupideses que volen”. Al darrere de molt de respecte institucional i de molta comprensió per les bones intencions que al polític sempre se li suposen, el que hi ha és una dimissió de responsabilitats sense la recuperació de les quals el periodisme no podrà complir la funció que encara té. Molta gent deu haver deixat de banda la premsa perquè només porta males notícies, però també perquè les bones són paraules buides i promeses de polítics que es revelen com a mentides flagrants al cap de quatre dies. No cal esperar que estiguin imputats per desconfiar del que diuen, per posar en evidència les seves contradiccions, per fer la prova del nou als comptes que presenten, o per acarar-los al sentit comú dels qui, en un excés d'optimisme, els han votat pensant que hi tocaven. En el regiment de la cosa pública, es cometen molts delictes, però ser ignorant i incompetent ja n'és un, i té conseqüències que s'arrosseguen durant generacions. Si el periodisme abandona la missió de denunciar-ho, arriscant el que faci falta, estem realment perduts.
