La col·leccionista
Selectivitat
Estaven nerviosos des de tres o quatre dies abans. La nit anterior els va costar molt agafar el son i, quan finalment es van adormir, van tenir somnis angoixants perquè el seu cervell s'havia desconnectat amb un únic pensament: si no dormo prou demà no tindré el cap clar. Però, com que són joves, van llevar-se frescos com una rosa. Un bon esmorzar, una dutxa tonificant i una repassada ràpida a la motxilla: bolis, carnet d'identitat, rellotge, diners. Es van acomiadar dels seus pares amb un somriure tremolós i els pares van desitjar-los tota la sort del món. És una escena que s'ha anat repetint durant dècades. La selectivitat. Molt més que un examen. L'entrada al món universitari, al món dels adults, la porta que els haurà de conduir al coneixement, a la preparació i, se suposava, al món professional. Ara ja no. Ara els acomiadem al pas de la porta procurant encomanar-los confiança i calmar-los els nervis, els assegurem que se'n sortiran perquè s'han preparat els últims dos anys a consciència, creuem els dits perquè treguin una nota suficient per entrar a la facultat que desitgen, fem tot el que podem per facilitar-los les coses mentre estudien una carrera, o dues, o dues i un màster. Els encoratgem, repetim com un mantra que estar ben preparat sempre ajuda, però se'ns nota que no ho diem amb convenciment. No podem garantir-los un futur brillant. Encara que siguin bons estudiants, i treballadors, i ambiciosos, intel·ligents i sensibles. Només sabem que, en qualsevol cas, ho tindran molt difícil, que probablement hauran de marxar a viure en un altre país i, tot i així, és fàcil que hagin de guanyar-se la vida exercint una professió que no és la seva. Els seus pares recordem el nostre examen de selectivitat, vint o vint-i-cinc anys enrere. Som capaços de tornar a sentir les papallones a l'estómac i de fer memòria: a filosofia em va caure el mite de la caverna de Plató. I recordem també el pas per la universitat, la primera feina, els primers èxits, els projectes –un pis per independitzar-se, sol o en parella–, el primer fill. Aquest primer fill que aquesta setmana s'ha examinat de selectivitat, i que ho tindrà tot molt més difícil que nosaltres. És desconcertant, és injust i és indignant. Però, malgrat tot, hi ha un instint, al fons de tot, que ens fa pensar que se'n sortiran.