Lavabos de senyores

Escena típica del Teatre Nacional: la cua al lavabo de senyores abans de la funció i durant els entreactes és tan llarga que obstrueix l'accés al contigu lavabo d'homes. L'altre dia vaig calcular que hi havia una trentena de dones afilerades i amb els nervis de punta. Això sense comptar les que desistien en veure el panorama. Els homes, que fem la feina en un tres i no res, passem pel mig quasi demanant perdó, conscients que el lavabo del davant és d'una casa de nines i no d'una sala de 870 localitats.

El TNC és un esguerro colossal, una parida arquitectònica que va sortir caríssima i que va perpetrar totes les incomoditats possibles, amb un amfiteatre a base d'escales que sembla pensat per a un circ, una acústica deficient amb zones mortes i una distància tan raquítica entre files que empresona les cames. Són tortures de disseny, ben planificades per martiritzar. Els lavabos, estratègicament mal distribuïts, formen part del joc dels disbarats. Aquest estrany temple mig grec mig high tech és un monstre de grans possibilitats per als professionals i grans inconvenients per als espectadors. Va ser concebut com un edifici formidable (en cursiva, perquè s'ha de llegir en francès) à la manière de la grandeur parisenca. Però la grandeur del TNC està renyida amb la funcionalitat, i els lavabos, especialment el de senyores, són un cas flagrant de petitesse. Deu ser el preu de la modernité.

Una persona que treballa en disseny de serveis em diu que la primera cosa que aconsellen a les empreses que gestionen locals públics i moviments de gent és pensar en uns lavabos amplis, pràctics, higiènics i fàcilment accessibles. Que en pregui nota el Barça, ara que vol fer un nou Camp Nou, perquè no passi com al vell, on són proverbials les cues dels lavabos de senyores a la mitja part. O com al TNC, on les dones es revolten i acaben entrant a les cabines dels homes.