Els assaltants calbs

L'encadenament de diversos assalts violents ha estremit Llagostera. En el darrer i més recent dels casos, cinc lladres encaputxats van irrompre a un mas de la població i, per obtenir un botí més aviat magre, van lligar i colpejar les tres persones que en aquells moments es trobaven a l'interior. Fa unes setmanes, la víctima de l'assalt va ser una dona de 77 anys que viu al nucli antic; en aquella ocasió, la van lligar i agredir per sostreure-li quatre joies. Hi ha hagut altres casos, altres víctimes, altres episodis de crònica negra concentrats en aquest racó del Gironès que segueix situat a un pas de pràcticament tot. Ja es poden imaginar l'ambient. El drama creix en el relat que els veïns escandalitzats es fan els uns als altres, i la por, l'horror que van experimentar les víctimes, s'escampa per la població. La seguretat, la tranquil·litat, la confiança que no se serà objecte de tanta brutalitat hauria de formar part dels drets més elementals, però en els darrers temps, aquests, com tants altres, són drets que van a la baixa. Com no mostrar comprensió i solidaritat amb els afectats, com no respectar la legitimitat que atorga la condició de víctima i entendre l'origen de les seves reivindicacions i les seves malediccions desesperades. Però juntament amb aquestes reaccions profundament humanes, en aquests casos, a les comunitats afectades sovintegen unes contundències argumentals i unes propostes de solució tan dràstiques que glacen el cor. A l'empara de la indignació que desperten els fets, les presumpcions de culpabilitat, les generalitzacions absolutament injustes i els judicis públics sumaríssims dominen l'atmosfera. La premsa, com les comares, esmenta la nacionalitat dels assaltants o especula sobre els accents aliens com una circumstància rellevant i anima la formulació de responsabilitats que haurien de ser individuals i acaben essent col·lectives. Si el criminal és baix, calb i immigrant, la càrrega de la culpa no recau sobre tots els baixos o tots els calbs, però sí sobre els immigrants, i damunt de les conclusions derivades d'aquests teoremes s'erigeix un monstre que té prou caps per repartir queixalades en totes direccions. Si les raons són complexes, les solucions difícilment seran senzilles, a menys que siguem partidaris de desfer els nusos a cops d'espasa o de passar comptes a canonades. L'exclusió, la baixa educació, les societats desestructurades, les desigualtats socials, els models d'èxit predominants, el càlcul racional sobre el benefici derivat de la possibilitat de delinquir, els salaris de misèria, la inexistència de programes socials, i també, és clar, la inhibició o la laxitud dels poders públics; tot això, que la crisi desencadena o accentua, es considera causa determinant en l'index de delinqüència i criminalitat. Per tant, ni ens hem de resignar a viure amb la por al cos, ni hem de poder responsabilitzar els calbs de tots els nostres mals.