Vida fàcil, la de l'espia

L'anècdota li va passar a un bon amic. Un estiu va fer amistat amb un xicot nord-americà que passava les vacances a s'Agaró. D'aquella coneixença en va derivar una correspondència postal que, de cop i volta, es va acabar amb una darrera carta en la qual el nord-americà anunciava que era el final. Ja no hi hauria més contacte. Es feia espia. I, efectivament, cap notícia més. Es tractava, pel que sembla, d'un espia sincer, que potser entrà a la CIA o a l'Agència de Seguretat Nacional (NSA), la que ara és notícia per l'espionatge massiu amb el sistema PRISM. Que els nord-americans (i els francesos, els britànics, els israelians...) espien no és cap notícia, és clar. Tots els estats ho fan en la mesura que poden, i els nord-americans ara poden fer-ho molt més perquè Microsoft, Facebook, Google, Twitter i quasi totes les grans companyies informàtiques són nord-americanes. El que ha sorprès aquest cop és el caràcter massiu i sense miraments de l'espionatge. La utilització intensiva que tots fem dels nous sistemes de comunicació, la informació que proporcionem per telèfon, per les xarxes socials, per correu electrònic, les operacions per mitjà d'internet... han facilitat extraordinàriament la feina d'aquests homes i dones als quals encara ens imaginem amagant-se darrere un diari o fotografiant arxius secrets. John Le Carré diu que el bon espia sap que un moment o altre tothom parla (L'espia perfecte, 1986), i el cas és que ara no parem de parlar, d'enviar informació. A l'amic americà que estiuejà a s'Agaró fa anys, hem d'imaginar que si ara es fes espia l'ensinistrarien sobretot en l'ús de la tecnologia (ens ho hem d'imaginar perquè els plans d'estudis segurament són també secrets). Sigui com sigui, la descoberta de la potència de PRISM no aturarà pas l'espionatge, però farà plantejar novament, i amb més força, un tema de gran importància: el govern d'internet. Un grup d'estats, amb Rússia al capdavant, reclamen des de fa temps vincular-lo a la Unió Internacional de les Telecomunicacions (ONU), o sigui fer-lo més dependent dels estats i posar fi al seu peculiar estatus actual, amb dues institucions determinants (ICANN i W3C) molt independents que tenen la presència i l'aval d'alguns dels creadors d'internet, però que estan aixoplugades pels Estats Units. PRISM dóna més arguments als que ho volen canviar. La forma com s'ha governat internet fins ara n'ha permès el seu gran desenvolupament. Si passés sota el control dels estats ben segur que seria diferent.