Tolerància zero
Tot i que n'he parlat altres vegades i ho tornaré a fer sempre que em sembli oportú i cregui que cal aixecar la veu per mostrar, sense por ni falsos progressismes, una actitud clara i bel·ligerant en contra del burca o el nicab, avui torno a evidenciar que, novament, no podem callar.
Ja fa temps que segueixo la polèmica sobre la llibertat i el dret a decidir que tenen les senyores musulmanes respecte a la seva vestimenta. D'una manera o altra he anat intentant mantenir una actitud de tolerància davant d'un fet que, a priori i en un marc conceptual teòric innocent, hauria de pertànyer a l'àmbit privat de cada una de les persones afectades. D'una manera o altra l'objectivitat i la distància davant el tema s'ha anat reduint a mesura que evidenciava una tendència perillosa de manca de posicionament institucional que respon a una dubtosa voluntat integradora.
Si bé estic convençuda que qualsevol prohibició taxativa que afecti la intimitat i les creences d'algú pot suposar un enfrontament i una actitud de recel quasi sempre contraproduent, també és veritat que posicions condescendents davant una evidència objectiva de submissió de les dones musulmanes a l'autoritat masculina impliquen i demanen, agradi o no, una necessària i contundent normativa.
D'una manera gradual, i ara penso que amb una cadència estudiada, a la plaça de l'escola pública a on anaven, fa un lustre, els meus fills, senyores que fa sis anys compartien amb tothom banc i converses a cara descoberta han anat incorporant uns iniciàtics i, aparentment, innocents mocadors (hijab, xaila o fins i tot algun xador) fins a arribar al nicab actual, que, diguin el que diguin els falsos progressistes conciliadors, fuig i està orfe de converses mostrant al món, només, mirades fugisseres.
Caldrà no confondre's i ser conscients que permetre amb “normalitat” aquesta manera de no vestir el que fa no és salvar de la reclusió i l'ostracisme les dones musulmanes, sinó fer perillar les fites assolides per societats desenvolupades i igualitàries a on les dones, com els homes, volen viure en igualtat.
Ara ho veig, no dec ser tolerant. No totes les creences, religions ni doctrines em mereixen el mateix respecte. No em crec que les senyores que es tapen, es posen el mocador, el vel, o un burca ho facin des de la llibertat personal i sense la imposició d'altri. A mi l'esperit conciliador tendenciós i demagògic d'alguns ja no em convenç.
