Per si arriba
Es tracta de tenir cura de l'equilibri
entre equitat i eficiència, entre benestar públic, ara, i creixement i ocupació
“Seria una greu irresponsabilitat dels poders públics i un frau als electors no estudiar amb deteniment els escenaris que es poden plantejar l'endemà de la consulta”, va justificar amb motiu de la presentació del pla de treball del Consell Assessor per a la Transició Nacional el seu president, Carles Viver Pí-Sunyer, savi jurista amb rellevant experiència en el si del Tribunal Constitucional. I el conseller de Vicepresidència s'avançava, per si de cas: “Fins on jo sé, enlloc de l'ordenament jurídic espanyol diu que estigui prohibit estudiar hipòtesis o escenaris.” En el fons desvetllar tècnicament, les implicacions de diverses opcions per tal de racionalitzar les decisions electorals i polítiques.
Quasi res! Dinou informes ampliables i tenir-los llestos dins el primer trimestre del 2014. Centrant-me com em toca en la temàtica econòmica, dues afirmacions inicials: en primer lloc, que no anem sobrats d'anàlisis econòmiques sobre l'economia catalana a manca d'un Institut Català d'Investigacions Econòmiques i amb un cert retrocés de serveis d'estudis aquí a causa de retallades en diverses institucions. D'altra banda, la temàtica (i els professionals) prevista em sembla prou complerta, amb algun afegitó que faré al final.
Si bé es veritat que es preveu explorar diversos escenaris, també la confederació, no es pot negar que cal preveure el disseny i les conseqüències d'estructures d' estat propi i el lector comprendrà que es tracta d' un repte ingent que cal encarar amb rigor tècnic (segurament sobre diversos supòsits), realisme, per tal de no enganyar, i potser amb un punt d'imaginació. Es parteix dels temes de la hisenda, el seu punt de partida, la conformació de l'agència tributària catalana; i, és clar, els efectes en els recursos de la societat catalana, prenent amb consideració l'estimació de càrregues pel nou estatus. Tot seguit, sistema financer, supervisió… altres agències reguladores, per exemple, de defensa de la competència. Un tema que donaria lloc a difícils negociacions: repartiment d'actius –capital públic real a Catalunya i financers– i passius, part del deute públic de l'Estat espanyol. I la seva aplicació als nostres comptes vers la Seguretat Social, part del fons de reserva, etcètera.
No es deixa la rellevant qüestió dels efectes sobre les relacions comercials, l'impacte en termes dels nostres mercats fora de Catalunya, tema clau per a una economia tan oberta com la nostra (prou més de la meitat de la nostra activitat productiva depèn de mercats externs). Es tracta, d'una banda, d'avaluar una certa davallada de la demanda interior espanyola, el tema del potencial boicot comercial que Guinjoán i Cuadras (2011) ja van posar al seu lloc tenint en compte l' actiu de negociació que suposa el volum del que comprem allà i la disponibilitat dels nous recursos per tal de fomentar noves polítiques industrials de diversificació i de nous sectors, aspectes, ambdós, silenciats pels que en un anterior article anomenava “negacionistes”.
I un altre tema cruïlla: les relacions a assolir en l'espai europeu, un mercat per quasi 2/3 de les nostres exportacions. Sortida automàtica? Vetos nacionals pel nou ingrés? Recàrrec aranzel exterior? Acord de comerç lliure com altres països? Negociacions llargues i perjudicials? (suposo que amb permanència dins l'euro). I es tanca la temàtica econòmica amb l'abastament d'energia i recursos hidràulics i amb el de l'espai de telecomunicacions.
Una feinada! El que es convoca és realment una política econòmica pròpia, ara limitada per competències i recursos. En aquest sentit potser trobo a faltar un calaix temàtic adreçat a explorar alternatives de societat econòmic i d'aquest model d'acció econòmica amb les seves implicacions. Per exemple, des de plataformes ideològiques catalanes quasi es dóna per descomptat que la millora de disponibilitat de recursos del país hauria de destinar-se a augmentar la despesa pública. És això el que ens convé a mitjà i llarg termini?
El professor G. López Casasnovas ens hi va fer pensar, dins una sessió de la comissió d'economia catalana del Col·legi d'Economistes de Catalunya, proposant que aquestes opcions tan bàsiques pel nostre futur també formen part, d'alguna manera, del “dret a decidir”. I és que aquests recursos addicionals els recuperaria la societat catalana en el seu conjunt. Es tracta de tenir cura de l'equilibri entre equitat i eficiència, entre benestar “públic”, ara, i creixement i ocupació. Una part es pot també destinar a reduir certes pressions fiscals, per exemple l'exagerada que dóna lloc –cotitzacions socials i IRPF per sobre dels 20.000 euros anuals– a la bretxa fiscal entre salaris bruts i rebuts.
