Voluntat política i marc jurídic
La democràcia va implicar un canvi substancial en les relacions humanes. El seu adveniment va comportar que el poder no s'obté amb mitjans violents. Aquells que aspiren al poder o a mantenir-s'hi han de legitimar la seva obtenció davant de la societat, que és la que decidirà sobre aquesta legitimitat. I per tant decidir és el pilar fonamental d'una societat democràtica. És obvi que la decisió no pot sorgir del no-res. Calen arguments, calen debats, cal discernir, fixar prioritats, com executar-les, etc. I tot això requereix un marc jurídic. Catalunya, per prendre les seves decisions, com a poble, com a societat, vol tenir, i ho reclama, un marc jurídic propi.
Catalunya ja el tenia, aquest marc jurídic propi, i el 1716, amb els decrets de Nova Planta, va quedar sotmesa al marc jurídic de Castella, sense altra justificació que “el derecho de conquista”, segons expressió dels mateixos decrets, i ara el vol recuperar, i el vol recuperar amb expressa i total renúncia a tota mena de violència, i assumint la funció del pilar fonamental de decidir propi de tota societat democràtica, propugna la convocatòria d'una consulta perquè els ciutadans decideixin de manera directa si volen continuar estant integrats en l'estat del qual formen part com a conseqüència d'aquella annexió i si volen iniciar un procés de secessió. Es pot impedir que es convoqui aquesta consulta? Si els ciutadans de Catalunya tenen la voluntat ferma de celebrar la consulta el govern de l'Estat espanyol no la pot impedir. Amb aquesta clara resposta, Javier Pérez Royo, catedràtic de dret internacional de la Universitat de Sevilla, va finalitzar la seva intervenció en el debat Dret a decidir i legalitat, organitzat per Sobirania i Justícia el passat 14 de juny a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
La Constitució espanyola no preveu ni tan sols la possibilitat que l'interrogant es pugui plantejar però, segons el professor de Sevilla, això no significa que desaparegui el problema polític que està en l'origen de la pretensió d'una àmplia majoria de la societat catalana, constatable en la composició del Parlament, de convocar la consulta. Durant quant de temps es pot impedir?
Contemplant la qüestió des de la seva perspectiva de problema polític, no hi ha dubte que ens trobem davant un enfrontament de nacionalismes, tema en el qual no hi ha punt zero: allà on hi ha un nacionalisme n'hi ha un altre d'enfrontat, i al nacionalisme català, que pretén un marc jurídic propi on poder prendre les decisions que com a identitat nacional li correspondrien, s'hi oposa un nacionalisme espanyol intransigent i arrogant. El sociòleg i antropòleg anglès d'origen txec Ernest Gellner diu que un sentiment nacionalista és l'estat de satisfacció que produeix la seva realització o el d'enuig que suscita la seva contradicció. I en el procés que Catalunya viu en aquests moments, s'hi constaten els dos sentiments: il·lusionada satisfacció en el català i angoixat enuig en l'espanyol.
L'angoixa del nacionalisme espanyol ja la sentien en el moment de redactar la Constitució del 1978 i apareix en la redundant redacció de l'article segon que no es cansen de recordar: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols.” Rècord de redundàncies! En quinze paraules se'n comptabilitzen quatre, fet que patentitza una angoixa malaltissa.
Els independentistes catalans ens adonem que mai no hem tingut la recuperació de la independència tan a l'abast. El catedràtic Pérez Royo va dir que si els ciutadans de Catalunya tenien la voluntat ferma de celebrar la consulta el govern de l'Estat espanyol no la podria impedir, però també que aquesta voluntat s'estava plantejant amb una certa ambigüitat. En aquesta arena hi conflueixen accions pròpies i accions alienes, és a dir, catalanes i espanyoles. Probablement els catalans cometem i cometrem molts errors: impaciències, introducció de debats ideològics i altres. Però a l'Estat espanyol les institucions, començant per la corona, seguint per les més altes instàncies del poder judicial, pel poder econòmic, pels seus partits polítics, etc., estan cada vegada més desprestigiades. La temptació del populisme plana. La irrupció de José M. Aznar n'és una prova. El populisme és un símptoma inequívoc de decadència terminal.
