Mòbils i mainada

Demà divendres, i c'est fini! S'ha acabat el curs. ¿Ha passat tan de pressa perquè el maig ha estat tan fred? ¿O perquè com més grans ens fem més ales tenen els dies? Els nostres fills feien primer i ara ja faran segon. O tercer. Cada vegada més grans. Més alts. I vinga patir. Fins ara als pares ens feia por que passessin per carrerons foscos a la nit; ara ens fa molta més por que, en l'espai calent, il·luminat i protegit de la seva habitació la xarxa els segresti, se'ls endugui al núvol i els robi la vida normal i corrent, vulgar, la de tocar de peus a terra. Digueu-me apocalíptica, si voleu, però feia esfereir sentir-li dir a aquella noia del programa 30 minuts, de TV3, en el reportatge Connectats a la xarxa una cosa com ara: “si no sóc a la xarxa, què em queda? No em queda res.” I al cap d'un moment el sociòleg J.A. Marina reblava el clau: “Sense mòbil, sense estar connectats, els joves se senten desvalguts, com si els tallessin un braç.”. I la directora d'un IES ho corroborava: “Quan un professor pren el mòbil a un alumne la reacció és tan desproporcionada –crits, plors, súpliques, coces– que et preguntes si realment només és això, que li han pres el mòbil, o és una altra cosa. I només és això.”

Però arriba una edat que els hem de comprar un mòbil i deixar que es connectin. Als meus fills grans també va arribar un dia que els vam comprar una motocicleta. Hi vam donar voltes, moltes converses; els vam fer esperar, desitjar-la molt, jurar que mai mai mai no anirien sense casc... Patíem, sí, però ara aquell patiment em sembla natural i controlable. Només ens preguntàvem: i si els passa alguna cosa? I si porten amics de paquet?... Quins temps! Però en fi, els acabem comprant el mòbil (són els únics de la classe que encara no en tenen), un model d'última generació que val una pasta, i resulta que nens de 12 anys tenen un mòbil molt més bo que els que tenim els pares. Però ben pensat, per què necessito jo un mòbil tan intel·ligent si, total, només el vull per treballar?