A Santa Coloma i al món sencer
Dilluns moria, als vuitanta-dos anys, Salvador Cabré i Puig, un home bo que, segur, mereix figurar amb lletres d'or en la petita gran història del país. El seu lema era contundent: “Estimar és viure de debò, a Santa Coloma i al món sencer”, una màxima que repetia abastament mentre s'arromangava, contra tota desesperança, defensant els seus principis irrenunciables de treballar pel país al mig d'una terra cremada i per una Església evangèlica entre la incomprensió del nacionalcatolicisme.
I, en la remembrança de l'exemplar home de fe, coincideix el record de Lluís Hernàndez i Alcòcer, que fa quatre mesos va haver d'abandonar la responsabilitat de rector d'una parròquia de la perifèria metropolitana, quan la malaltia degenerativa es manifestava de manera irreversible. També Hernàndez deixa testimoni d'una vida entregada als altres i es disposa a viure en l'anonimat d'un minipis, al barri de la Guinardera de l'estimada Santa Coloma.
Dues famílies de procedència diversa –en Salvador, de catalans de soca-rel, nascut a Mont-roig del Camp, i en Lluís, nascut a Barcelona de família murciana–, tal com correspon a l'ADN del país, Cabré i Hernàndez formen part de la història recent de Catalunya i, també, de la crònica més punyent de l'Església catalana.
Els inventaris no formen part del tarannà dels personatges, però tampoc no seria honrat passar per alt el significat d'ells dos, i del grup del qual van formar part, en la construcció d'una societat més justa i solidària, des del compromís amb la realitat concreta de la seva estimada Santa Coloma de Gramenet. Tot en la quinzena d'anys entre el 1965 i el 1980, quan calia construir un país desballestat, fet de perdedors, al qual s'havia arrabassat la identitat de poble.
Fins als anys cinquanta del segle passat, Santa Coloma era un poble d'estructura rural, als afores de Barcelona. Van ser els corrents immigratoris dels anys 1950-1970 els que hi van donar la volta. Van quintuplicar el nombre d'habitants i la van convertir en dormitori dels molts obrers que necessitava la gran capital. El poble, esdevingut ciutat, va créixer de manera desordenada, víctima de polítics i especuladors que el van convertir en exemple mundial del que mai no ha de ser l'urbanisme. Sense serveis mínims, es va construir fins a les lleres del riu i als turons més inhòspits, quan els promotors immobiliaris van obtenir carta blanca del poder franquista.
El 1965, per atendre els vinguts d'altres terres, amb un bagatge catòlic conservador, el bisbat va crear quatre noves parròquies (fins aleshores n'hi havia dues) i, encara, tres anys després, dues més, i va enviar un estol de capellans joves per erigir-les i, a la vegada, desfogar-se. Trias, Sayrach, Cabré, Esquirol, Catà, Hernàndez, Antonijoan, Moran, Núñez i Pagés van arribar així a la terra de missió, on no hi havia edificis parroquials, però molt menys hi havia clavegueres, enllumenat, transport, escoles ni centres sanitaris. Era una ciutat per fer i era difícil parlar de Déu, quan ni tan sols es trobava la dignitat dels homes. Explica Sayrach el cas d'aquella dona que, quan va arribar al Fondo, li va preguntar què donaven; ell va respondre “la gràcia”, i la dona va marxar, ja que ella venia a buscar la llet en pols i el formatge que l'ambaixada nord-americana donava a l'Església per repartir entre els pobres.
L'article no dóna per explicar l'odissea d'aquells capellans i la lluita que, segur, va transformar el poble, quan avui Santa Coloma és el que és gràcies a gent com ells, que després de quinze anys van emprendre camins ben diferents, però van deixar testimoni d'una Església evangèlica que va saber apostar a favor dels necessitats, fins i tot entrant en conflicte amb la pròpia ideologia. Un exemple que cal recordar i una història que caldria difondre.
