Com plou

Aquests dies de bombardejos informatius tan diversos; de revoltes populars a Orient i a Occident amb detonants tan domèstics com la defensa d'una plaça o l'augment del preu del tramvia; de cimeres G-lorioses on es mostren les vergonyes de manera patètica, i davant la possibilitat de resoldre alguna cosa, prefereixen acordar fer veure que persegueixen l'evasió fiscal abans de prendre decisions per protegir la vida i la llibertat dels sirians; de declaracions de responsables de l'FMI que demana abaratir acomiadaments i baixar salaris a Espanya, quan ella cobra 400 mil euros l'any i té adjudicada una pensió vitalícia de 60 mil l'any a partir que deixi el càrrec; en definitiva, de veure com el sistema continua consolidant-se sota aquella màxima de “fem que alguna cosa canviï perquè res no canviï”, avui opto per fixar-me en casa.

Com resa el mantra, visc en un país on tampoc no acabem de trobar la clau de volta per canviar allò que ens envileix. On canviem lleis per promoure el negoci fàcil, pensant que és aquest el qui ens traurà de la pobresa. Impedim que s'investiguin les suposades agressions a un periodista per part d'alguns membres del cos dels Mossos d'Esquadra. Què ens fa por de conèixer la realitat d'uns fets? Per què en un moment en què la imatge de la policia del país no és la millor, després dels casos de les bales de goma “resolt” ara amb canons d'aigua, no permetem que la necessària transparència en democràcia ho abelleixi? Segurament donaria oxigen a reivindicar bones pràctiques i demostrar amb fets que allò que volem construir, i pel que hem començat a caminar, és un model de transparència i justícia tan necessari... Sí, sí, ahir el Parlament va debatre i impulsar la proposició de llei d'igualtat efectiva de dones i homes amb consens ampli –en contra dels i les diputats i diputades del PPC–. Però caldrà veure com ho portem a la pràctica. Doncs això. Ja no volem sentir tocar el flabiol. Volem formar part de l'orquestra i el cor mirant d'afinar plegats per al millor recital.