L'exili de les sales

El cap de setmana passat, entre el divendres 14 i el diumenge16 de juny, es va viure un mínim històric d'assistència a les sales de cinema a l'Estat espanyol. Només 300.000 espectadors a tot l'Estat van anar als cinemes, superant la davallada viscuda un mes abans, quan el 10 de maig n'hi van anar 500.000. És evident que hi ha dos indicadors que poden servir d'excusa per justificar la situació. El primer són els nefastos resultats que en el món de la cultura i dels espectacles té la pujada fins al 21% de l'IVA. El segon vindria determinat pel descontrol que continua existint en el món de la pirateria. Juntament amb tot això, hi ha qui diu que hi ha hagut una davallada de programació i que allò que s'estrena no té cap interès. Mentre els dos primers factors em semblen inapel·lables, el tercer factor és més dubtós, perquè l'any 2013 és un bon any d'estrenes, encara que l'acumulació de determinades pel·lícules en caps de setmana clau, com aquest divendres 21 per l'excusa de l'inici de les vacances escolars i el pont de Sant Joan, causa un gran desconcert.

De totes maneres, si analitzem per què la gent no va al cinema, crec que les raons són més profundes. Penso que el cinema està deixant de ser una forma de diversió col·lectiva per passar a ser cada cop més individualitzada. Les grans pantalles deixen pas als ordinadors i la visió a la sala és substituïda a la visió domèstica. A més a més, determinades polítiques dutes a terme en el camp de l'exhibició s'han girat en contra de la mateixa indústria. Des de la irrupció dels múltiplex en els anys noranta s'ha produït una operació progressiva d'exili del públic adult de les sales. Els exhibidors han treballat per potenciar els models més rendibles de públic juvenil i l'infantil. Els adults s'han sentit estranys davant una programació que ja no era feta per a ells i un model d'oci que estava pensat per a un consum fàcil i poc exigent. La projecció d'una pel·lícula d'animació o d'un blockbuster juvenil era més rendible als exhibidors perquè a més d'entrades podien vendre crispetes i altres productes. Aquest exili del públic adult ha fet que l'acte d'anar al cinema perdés rellevància social i que per a molta gent deixés de ser part del seu oci. Ara que els joves poden veure gratuïtament les estrenes que descarreguen i que les famílies veuen com l'increment de l'IVA converteix en prohibitiu portar els nens a les sales, aquestes no paren de buidar-se. Probablement en lloc de tantes lamentacions, caldria reexaminar a fons les polítiques de distribució i exhibició.